24-09-10

Dídac Riudavet estava més tranquil tot i l'ultima pallissa. Mitjançant una petita escudella i un dels codis secrets de la Societat dels Tretze havia contactat amb el pres de la cel·la del costat. Un gruixut mur de pedra i argamassa el separava del seu germà de sang, Mateu Andrada.

Dídac va caure presoner en una emboscada al boscos de Lluc. En el posterior viatge en vaixell va tenir temps per pensar llargament, acompanyat per les rates. Algú movia els fils contra els Tretze. Saber-se empresonat amb Mateu confirmava les seves sospites. Estaven capturant els emissaris enviats per Eudald. Però aquella missió era excepcionalment secreta, i això només podia significar que dins els Tretze havia un traïdor.


Constanzo Elimos, duc de Nicòsia esperava a les estances del palau del bisbe Idali, al carrer del Call.
Contemplava els quadres penjats. Un Felip V a cavall, un retrat conjunt dels Reis Catòlics, i un de més inquietant de Tomàs de Torquemada amb gest il·luminat.
Constanzo es va allisar el bigotet, amb gest distret de la mà mecànica que substituïa el membre amputat. Vestia a l'ultima moda de París, amb un barret d'ala gran, tocat per una gran ploma. El pegat a l'ull, i la cicatriu que li solcava la cara li donaven un aire sinistre.

Idali, que vestia els colors morats propis dels funerals i de les misses de difunts va entrar en aquell moment.
- Benvolgut Constanzo, veig que ja esteu més descansat.
El duc, es va agenollar, vesant l'anell del bisbe.
- Estimat Idali, porto un missatge del Sant Pare. Sa Santedat està al corrent de la vostra croada i vol que sapigueu que esteu en les seves pregaries.
Idali va fer aixecar el duc. Mirant-lo directament als ulls va dir-li: - espero que la meva comanda hagi estat atesa.
L'home visiblement satisfet va assentir amb el cap. - No patiu, els Àngels del Foc Sagrat, estan en marxa. La Companyia fa dos dies que va passar per Gènova. Aviat els tindrem amb nosaltres, per servir-vos.
- I vos els comandareu, duc -. Idali va mirar intencionadament l'avantbraç del duc. -Amb mà de ferro.
- No patiu eminència. Aquests impius es consumiran en el foc purificador del Senyor.

El duc i el bisbe passejaven per la galeria gòtica que donava a uns jardins interiors.
- Heu vist els nostres hostes?.
- Si senyoria. No en sortirà res de bo. Malauradament semblen cavallers lleials i honorables tot i les seves blasfemes creences.
- Teniu raó. Sabeu? Els he sotmès a tortura. No han obert boca -. Idali va arrufar les celles.

Constanzo va intentar desviar la conversa.
- I l'atac a la casa de Rocamora?.
- Oh bé, tot un èxit -. Idali somreia com una hiena. - La mascarada de l'atac ha sortit efecte. Rocamora ha mossegat l'esquer i ha sortit volant del niu.
- Volant, dieu?.
- Literalment. I l'últim que sospita és què en el seu cercle de confiança tenim un dels nostres agents.

12-09-10

Feia tantes hores que corria pel bosc que ja no recordava cap a on anava. Tenia el cos plè de ferides que l'havien fet les branques dels arbres i les plantes. Només savia que havia de fugir, cap endavant, cap a on fos. Si es detenia, el Sant Ofici donaria amb ell, i no tenia ganes de tornar a caure a les seves mans.

------

Tot just sortir en Vicenç pel passadís, es tornà a obrir la porta del depatx de l'Eudald i entrà la seva dona, la Núria, tot carregant una pistola i vestida de viatge. 

- Té – li atançà la pistola acavada de carregar. - Suposo que no els plantaràs cara, oi?

L'Eudald estava bocabadat.

- Com?... Com t'has preparat tan ràpid?

- Porto una hora vestida, i els nens també. Són amb la minyona.

- Hem de fugir, no sé quants seran, però si porten un canó han de ser...

- Són uns quinze – l'interrompí – encara que amb ells hi han quatre o cinc cures que no van armats.

- Anem cap abaix i agafem els cavalls. Anirem per Manresa fins a Vic, i a Bas ens trobarem amb els homes.

- Eudald, estimat, sento contradir-te en aquests moments, però saps que els nens no poden caure en mans de l'esglèsia. Agafarem l'artefacte i volarem fins a Sant Cugat.

- Què? Però com vols anar amb l'artefacte? Tú no...

- Què et penses?, - l'interrompí novament la Núria al seu marit – que perquè sóc una dona no sabria manegar l'artefacte?

En Damià, el majordom, aparegué a la porta darrera la Núria:

- Disculpeu, senyor, vostè no ho sap, però la seva dona està força instruïda en la utilització de l'artefacte. La caldera ja és apunt i estarà llesta per volar en dos minuts.

L'Eudald no va haver de fer veritables esforços per tancar la boca, que li havia quedat oberta. De sobte la seva dona ressultava ésser tota una amaçona i semblava que a casa tothom ho savia menys ell. Però no era el moment de pensar en aquestes coses, tot i que si sortien d'aquesta demanaria una explicació. Ara havia de mantenir el cap fred.

- Molt bé – accedí – volaràs cap a Sant Cugat amb els nens. Amagueu-vos a Can Quitèria, i si les coses vénen mal dades, amagueu-vos al monestir.

- Al monestir? Però no és de l'esglèsia de qui hem de fugir.

- Que em bombin si aquells cures serveixen a l'esglèsia. – riguè el majordom – Disculpi, senyora, però el monestir és en mans amigues.

- L'Enric de Can Quitèria sabrà que ha de fer, Núria. Hi ha un passadís soterrat que conecta la masia amb el monestir, i per poder entrar els heu de dir: “Els camins de la lleialtat són sempre rectes”. Ells sabran qui són els nens. Quan els hi diguis. El Damià anirà amb tu.

- Amor meu, no pots fer el viatge tot sol, necessites algú que vagi amb tu.

El majordom assentí. L'Eudald el mirà un moment, i després tornà a mirar la seva dona. Davant la determinació de tots dos, li semblà que ja ho teníen tot pensat d'abans, o sigui que s'esperava una nova sorpresa. Preguntà:

- I qui us protegirà als nens i a tu?

- Tranquil, – respongué la Núria – anem amb la minyona.

15-08-10

- Porten el segell del Papa Borgia, estaven amagats a la catedral de València. Però això no és tot -. Vicenç Montalà va apurar la copa. - Llorenç Abad va ser assassinat a Cervera, al carreró de les bruixes. Mateu Andrada va morir a Martorell, al pont del diable. Damià Torrell, no va arribar mai a Santes Creus, i en Dídac Riudavet tindria que haver tornat del Santuari de Lluc, però els nostres homes a Mallorca li van perdre la pista.

Eudald enfurismat, va colpejar la taula. Les copes van caure amb sorollosa trencadissa.

- Vicenç, una gran ombra ens amenaça. Correm gran perill. Hem d'actuar immediatament.

- Monsenyor aquí no esteu segur, tampoc la vostre família. Teniu que fugir.

Eudald, Senyor de Rocamora, Baró de Montcada i de la Vall d'en Bas, assentia. Els seus enemics és movien amb rapidesa.

Va accionar una palanca oculta sota l'escriptori. Una secció de la paret va lliscar, deixant a la vista una petita estança.

La llum va revelar antigues armadures de cavallers, escuts i pendons. Sobre un pedestal reposava un voluminós llibre.

- Vicenç, la meva família descendeix directament d'en Ramon Berenguer III, Comte de Barcelona, que ingressà a l'ordre dels Templers dies abans de morir. Com bé sabeu la Societat dels Tretze som una escissió no reconeguda del Temple.

- Sí, però això què té a veure amb el Maligne?

- L'any 1103 Berenguer és casà amb Maria Díaz de Vivar, filla del Cid. La segona filla del matrimoni, Ximena d'Osona, és casà al seu torn amb Bernat III de Besalú. Bernat morí l'any 1111 i Besalú passà a mans de Ramon Berenguer.

A Besalú, dalt del turó on hi ha les restes de la canònica de Santa Maria, és va construir el castell que encara és en peus.

Eudald, s'atansà al llibre. Resseguint amb el dit, va llegir en veu alta. - Satanàs és el pare de tot mentider. És una cita de les escriptures, Joan VIII, 44, recollida per Ausiàs March en les seves obres. A les criptes del castell, hi ha un llibre de March amagat per Berenguer. És una versió del Cants de Mort i El Cant Espiritual, que combinats indiquen la situació d'un altre llibre, que mai va veure la llum, El Cant de Condemnació. Tenim que trobar aquest llibre abans que els servidors de Satanàs.

Una forta explosió va sacsejar la torre. - Senyor ens ataquen, heu de fugir.

- Maleïts, com gosen atacar casa meva?. Escolteu Vicenç, fugiu per aquest passadís, ens trobarem a Bas, a les meves terres, d'allà marxarem cap a Besalú. Reuniu els homes i aneu pel camí de costa. Jo i la meva família anirem per Manresa fins a Vic. Us deixo en custodi aquests dos cofres, contenen l'espasa immortal del Rei Berenguer, i un calze sagrat que va pertànyer a Caterina d'Aragó. Protegiu-los amb la vostra vida, ens faran falta.

Els dos homes és van donar la mà, abans d'acomiadar-se. - Així ho faré monsenyor, confieu en mi.

la meva perdició

07-08-10

Es va tancar la porta i per fi va poder respirar tranquil. S'atançà cap a l'ampolla de cognac i en serví una bona copa que terminà d'un glop. Semblà que els nervis finalment se li començaven a calmar. Serví una segona copa i va seure a la seva butaca. Mirava el carrer, des d'on tenia una bonica vista de la tranquila Vila de Gràcia, on havia fugit de les intrigues de la burgesia barcelonesa. I era des de Barcelona que el bisbe en persona havia pujat a les dues de la matinada a amenaçar-lo d'aquella manera. No era capaç de sapiguer com havíen arribat aquells informes a les seves mans, però s'ho temia.
Més que témer per l'amenaça d'excomunió del bisbe, Eudald de Rocamora temia per la vida dels membres de La Societat dels Tretze que encara no havien tornat de fer les seves averiguacions per tota la geografia catalana. Tan ensimismat estava que no es va adonar de l'ombra que corria pel carrer i es dirigia cap a la porta de la seva torre.
M'entre s'acavaba la segona copa, es tornà a obrir la porta i entrà el seu majordom.
- Teniu visita, senyor.
- Qui és ara?
- El que fa quatre.
- En Vicenç? Fes-lo passar immediatament, Damià. I demana-li que no faci massa soroll. Que no sé com aquest coi de bisbe no ha despertat la Núria i els nens.
- De seguida.
En Vicenç Montalà, o “el fill del sabater”, com encara el coneixien als cercles burgesos barcelonins, tot i que el seu avi ja havia ingressat a la societat de plè dret degut a la immensa fortuna que havia fet amb la fàbrica de sabates que tenia a Terrassa, era el primer membre dels Tretze que havia sortit a invetigar feia dos mesos, i des d'aleshores no n'havien tingut notícies. L'Eudald pensà que, a la fi, hi havia una bona notícia en aquell dia que havia estat tan llarg. Però el que el tornà a preocupar va ser les hores a les que arribava. Què seria allò que no el podia fer esperar a demà per explicar-li?
Va anar cap a l'ampolla de cognac i en serví, aquesta vegada, dues copes. S'havia acavat aquella meravellosa ampolla durant la nit, i ni tan sols havia tingut temps d'assaborir-lo com déu mana.
La porta es va obrir i l'entrada d'en Vicenç Montalà el va treure un altra vegada dels seus pensaments. Semblava que havia passat tota la nit cavalcant: estava brut per la pols del camí, completament suat, i a totes vistes completament esgotat. Però l'estat de fatiga del seu amic no va ser el que més li preocupà. Va ser el seu semblant pàl·lid i la seva mirada de por. Mirada que el deixà completament glaçat.
Sense dir res més, en Vicenç se li acostà i va extreure un munt de papers que deixà sobre l'escriptori de l'Eudald mentre deia:
- Aquí tens les proves.
- O sigui que és veritat? - Va fer l'Eudalt tremolant de por.
- Sí. En Satanàs és català.

02-05-10 (Final).

Les ungles li escarranxaven la cara i els braços. L'olor a mort d'aquell monstre la subjugava. Ella cridava, el dolor al ventre li pujava per l'esquena obligant-la a recargolar-se. Notava rampes a les cames, no aguantaria molta estona més.
- Empenyi, empenyi fort. Vinga no s'aturi Alícia, ja surt el cap. Una mica més.
El cap li rodava, què eren aquelles veus?. Havia perdut la consciencia. Intentava obrir els ulls, unes llums la van enlluernar. On era?. Tota suada és va saber de cop i volta a una de les infermeries de “L'Escuela de l'Armada”. Portava una bata blava tacada de sang i estava lligada amb tires de cuir sobre un llit de fusta. Ara ho recordava tot, estava a punt de parir. Allí en aquell infern, entre aquells monstres. Que seria del seu petit nadó i d'ella?. Altres companyes embarassades havien desaparegut desprès de tenir la seva criatura, i els nadons també. L'Alícia volia plorar, però ja no li quedaven llàgrimes. El part havia sigut problemàtic i llarg. Havia perdut la consciencia un parell de cops i sabia que delirava entre somnis esgarrifosos.
El doctor que la atenia no semblava mal home, l'havia cuidat mitjanament bé, comparat amb el tracte que rebia dels seus raptors. Era un miracle que estigués donant a llum, desprès de les tortures i violacions continuades. Però l'Alícia es va prometre a si mateixa, viure per tenir aquell nen, viure per sortir d'allí, recuperar-lo i poder venjar-se del sàdic que dirigia aquella abominació.
- Ja està Alícia, ja el tenim aquí. Si és una nena. Tingui, agafi-la - . L'Alícia, la va veure tan petita i rosada, embolicada en aquella tovallola, tan fràgil. El nadó obria la boca i estirava els dits, els ulls tancats. L'Alícia la va acaronar. -La meva nena, és preciosa -.
Les portes es van obrir amb un cop sec, dues infermeres van entrar. L'Alícia és va espantar. - No, no, no me la podeu treure, no us la podeu endur - .
- Alícia, calmis, calmis. Tenim que portar-la a la incubadora - . El metge ja preparava un sedant.
El seu torturador va entrar per la porta fumant un gran cigar, vestit amb l'uniforme de capità i ulleres fosques. Va mirar breument el nadó.
- Ja sap el que ha de fer. Fora- . Va dir-li a la infermera.
Llavors és va apropar a l'Alícia que plorava desesperada, intentant conservar la consciencia.
- Descansi Alícia. Ha passat per una prova molt dura. Ara ja està. Necessita recuperar forces. Recordi que fa dies que no tenim una conversa vostè i jo - . L'Alícia queia en un pou de foscor, l'últim que veia eren aquelles dents blanques perfectament alineades amb que la mossegava. I de nou era allí. Ella molt més vella, mirant per la finestra, mentre a la casa d'enfront un monstre destrossava el cos d'un noi, que ella dirigia com una titella.

***********************************************

FINAL DE RELAT I D'AQUEST BLOC

Per diversos motius, hem arribat al final del segon relat d'Històries Poc Naturals”, i coincidència, al final d'aquest bloc de curta vida.

Ha sigut un plaer compartir escriptura i evolucionar històries, sense saber que passaria la propera setmana. Gràcies als lectors i seguidors que hens heu acompanyat.

01-04-10. Alícia i el monstre

(VI)
Asseguda en una cadira, mirava per la finestra com el seu ninot creuava el carrer, rodejant la façana principal, cap la porta del magatzem del carnisser. Va tancar els ulls, no necessitava veure´l per saber el que feia. Podia fer-ho a través dels ulls del noi.
L'home caminava mecànicament, com una marioneta a qui li estiren els fils, a la mà dreta el ganivet de cuina que un dia va comprar a la tele tenda, la saliva regalimant de la boca, fins els bòxers de l'spiderman. Assistia impotent, com espectador i protagonista d'un film d'horror.
Sota la llum esbiaixada d'un fanal, va furgar el pany de la porta amb el ganivet. Un “clac”, li va indicar que era oberta. En aquell moment una alarma silenciosa es va disparar en alguna part del pis superior. Ensopegant amb taulells i cosos de vedells penjats, arribà fins una segona porta. Estava oberta. Desprès d'uns instants els ulls se li van acostumar a la foscor, podia veure els contorns dels objectes. A la dreta unes escales pujaven fins l'habitatge de l'enemic, el monstre torturador.
L'home indefens, podia sentir els records de la vella com si fossin seus. Va pujar en silenci, amb llàgrimes lliscant per les galtes. Una altre porta, el dormitori. Va obrir sense fer soroll. Retallat contra la llum de la lluna que entrava per la finestra, es veia un cos dins el llit, va entrar.
Unes ungles esmolades van caure sobre la cara, arrancant la pell en tres solcs profunds. Va caure amb un crit de ràbia, notant aquell liquid calent a les galtes. Les temples palpitant.
La vella va sentir el mateix dolor, sobtat. Per poc perd el contacte.
- Sabia que vindries bruixa. T'estava esperant. Pensaves que no sabia que m'espiaves?. La veu del carnisser no tenia el to melós que coneixien les seves clientes. Era una veu neutre, sense emocions, amoral i freda. Es passejava davant l'home que intentava posar-se en peus.
- Aixecat. Va cridar. - Fes aixecar el teu ninot. Primer acabaré amb ell i després vindré per tu. Puc ensumar la teva pudor. No en vas tenir prou, quan em vas conèixer?. Quan penso el temps que t'has pres per trobar-me i dur a terme la teva trista venjança. Tota una vida. Millor haguessis buscat un forat per amagar-te com un cucccc.
Quan acabava la darrera paraula, l'home saltà amb insospitada fúria, brandant el ganivet en un arc, enfonsant-lo fins el mànec, a la cuixa del carnisser. Aquest s'ho mirà sorprès. Amb una sola mà, va aconseguir retirar la del home, que encara empunyava l'arma.
- Obre bé els ulls, això serà la darrera cosa, que vegis, puta.
El doppelgänger, es començà a arrancar les peces de roba. Desprès amb les esmolades ungles o va fer amb la seva pròpia carn, tira a tira, descobrint un teixit sangonós i supurant.
Va obrir la boca mostrant una doble filera de dents esmolades i es va llançar sobre el seu adversari amb un crit inhumà.

Qüestionari a en Mike

Aprofitant el retir forçós d'en Mike, que curiosament coincideix amb els estranys esdeveniments dels darrers dies, relacionats amb antics cultes primigenis, ens em apropat a la sinistre casa on reposa, responent el següent qüestionari:

H.P.N.: Capbussat en la teva tendra infància, quin va ser el primer llibre especial que recordes?.

MIKE: El primer que m'ha vingut a la ment, sense pensar-hi, ha estat "El Pirata Garrapata", o sigui que ens quedarem amb aquest. Però també m'agradaria esmentar "Jim Botón y Lucas el Maquinista" de Michael Ende.

H.P.N.: Has tingut mai un amic imaginari? Continueu junts? Que et xiuxiueja a l'orella?

MIKE: Mai no he tingut cap amic imaginari pròpiament dit... potser n'he tingut molts. A més de ser fill únic, era un nen una mica Lovecraft i preferia estar sol que amb companyia. Llavors, cada tarda podia tenir un amic imaginari nou... o uns quants.

H.P.N.: Trauma infantil.

MIKE: Intentar explicar als altres nens tot el que em passava pel cap i que no entenguéssin una merda. Això em continua passant, però crec que ja estic acostumat.

H.P.N.: Primera icona femenina de la que col·leccionaves fotos i amb la que bavejaves.

MIKE: Mmmm... em vénen a la ment tot un munt de personatges de còmic i de dibuixos animats o nenes de sèries. La Pipi Calzaslargas crec que va ser la primera de carn i ossos.

H.P.N.: Michael Myers o Jason? Perquè?.

MIKE: Durant molt de temps, potser era Jason més que Michael... però només perquè hi havia més pelis. Ara suposo que em quedaria amb Michael perquè m'agrada el nou tractament que li ha donat Rob Zombie al personatge... encara que si hem d'agafar un assasí amb personalitat, cap com en Freddy...

H.P.N.: Film que et va fascinar.

MIKE: Hedwig and The Angry Inch.

H.P.N.: Artur C. Clark o Isaac Asimov?

MIKE: Asimov. El meu pare n'era un gran fan i jo he tingut la sort d'heretar els llibres.

H.P.N.: Clàssics de la Hammer o de la Universal? Personatge més estimat.

MIKE: És difícil decantar-se, però les pelis de la Hammer sempre han tingut per a mí alguna cosa especial que m'ha cridat més l'atenció que les de la Universal, però m'encanta veure qualsevol d'aquests grans clàssics. Personatge? Dràcula i el Frankenstein verd amb cargols al coll.

H.P.N.: Polític sobre el que faries un relat de terror.

MIKE: Cap polític actual no es mereix aquest tipus d'atenció. M'aniria al passat, a buscar gent com Washington, Azaña, Lenin... o un que dóna molt de joc no només per la seva personalitat com per la seva obsessió per l'ocultisme és Hitler.

H.P.N.: Músic o grup de música que mereixeria morir esquarterat en un relat i/o film de terror.

MIKE: Morir esquarterats s'ho mereixen molts. Si el que volem és fer immortal algú, fem-ho amb els grans: Alice Cooper mereixeria morir, perquè sembla que és ell sempre el que mata els altres. Ah, puc dir Nekrobukkake?

H.P.N.: Autor actual que destacaries (que no estigui mort).

MIKE: George R.R. Martin. És que no m'ho penso. Però aquí a Espanya tenim Javier Negrete i Javier Calvo. I crec que ens correspon reivindicar Perucho en aquest bloc, no?

H.P.N.: Autor que reivindicaries (que estigui mort).

MIKE: És que mai ens cansarem de reivindicar Lovecraft?

H.P.N.: Darrer descobriment sorprenent.

MIKE: Fa anys que em sembla que no trobo un autor que m'hagi enlluernat de la mateixa manera que d'altres ho han fet abans, com per se un referent per a mi. Però del últims autors que he llegit destacaria Cormac McCarthy.

H.P.N.: Fantasia ideal, en que tu ets el protagonista.

MIKE: Estic podrit de pasta. M'agradaria tenir molts calers perquè hi ha una cosa que m'ecantaria comprar a cabassos: temps. Hi ha massa coses interessants per fer, veure, sentir i llegir.

H.P.N.: En quin heroi o malvat t'agradaria re-encarnar-te.

MIKE: Quan era petit volia ser Spiderman, però ara penso que això de la responsabilitat és un conyàs. Em quedo amb Lobo.

H.P.N.: Un llibre que recomanaries.

MIKE: La Conjura de los Necios de John Kennedy Toole.

H.P.N.: Un llibre que recomanaries per putejar.

MIKE: S'ha de tenir molt en conte a la persona. Segur que hi ha un llibre-tortura per a cada persona i s'ha de recomanar amb cura... Però si és per putejar, recomanaria dues grans merdes com "Sin Noticias de Gurb" o "Mecanoscrit del Segon Orígen".

* En aquest moment m'adono de la quantitat de forts medicaments que està ingerint en Mike, i atribueixo als efectes dels mateixos, aquests declaracions fora de to, reivindicant el bon nom dels llibres citats. (H.P.N)

H.P.N.: Opinió que et mereixen els super herois amb malles?

MIKE: Ells: ridículs. Elles: m'encanten.

H.P.N.: Enyores les maquines d'escriure i el paper de calca?

MIKE: No gaire... des que tenia tres anyets que a casa meva hi ha hagut ordinador (sí, al 1983!) i el soroll de la màquina d'escriure em molestava.

H.P.N.: Barón Ashelr o Barón Rojo?

MIKE: Ashler!

H.P.N.: Si tinguessis l'ocasió, quin personatge interpretaries en la ficció?

MIKE: El Iago de l'Othello de Shakespeare.

H.P.N.: Per últim, una aspiració messiànica i destructiva secreta, que et motivi per tirar endavant, fins que tot acabi.

MIKE: Mmm... no en tinc cap a gran escala. Suposo que quan perds l'adolescència perds aquestes aspiracions mesiàniques. A més, no es pot canviar el món... però si que s'hi pot vesar molta brossa encara!!!

26-03-2010. Alícia i el monstre

(V)

Últimament es trobava massa dèbil. Li feia l'efecte que la ira era la única energia que la mantenia viva. Havia de castigar el Gran Cabrón fos com fos. Sentia que ho havia de fer aviat, perquè la partida que jugava contra la mort estava a punt d'acavar. Llavors ho va decidir. Aniria a casa del veí aquell pussil·lànim i el sotmetria per, mitjançant el seu cos jove realitzar el seu propòsit.

Durant tot el matí es dedicà a preparar un pastís que va farcir d'una barreja de xocolata i narcòtics. No creia que li fes falta, amb una personalitat tan insulsa, però necessitava una excusa per anar a veure la seva vítima. Després de dinar va fer una becaina massa llarga. Els seus temors seblava que teníen una base certa i es va despertar més debilitada encara. Ho havia de fer.

Pujà les escales amb esforç, a poc a poc, i després del que li semblà una eternitat, arribà a la porta del veí i picà a la porta amb la mà.

Els cops de la porta van despertar l'home, sumit en un mal de cap immens. Encara estava borratxo i no recordava quan havia caigut adormit al terra del menjador. Quina hora seria? S'aixecà com va poder dessitjant posar fi a aquells cops a la porta que li punxàven el cervell i s'atançà tambalejant-se cap a la porta. Es va quedar glaçat.

Durant un minut tots dos es van quedar mirant l'ún a l'altre en silenci. Ell, incapaç de pensar per la visió del que tenia al davant. Ella, concentrada, fent un sobreesforç per començar a crear el lligam amb la ment de la seva víctima. De sobte, va parlar:

- T'he portat un pastís per brenar. Em sap greu haver-te parlat d'aquella manera l'altre día i em preguntava si em disculparies.

Silenci. Les neurones del cervell de l'home trobàven massa surrealista la situació i es negàven a processar la informació.

- Em deixaràs passar o et quedaràs palplantat tota la tarda? - Allò semblà que el fes reaccionar, però només va ser capaç de fer-se a un costat. - Espero que em convidis a un glopet d'això que has estat bevent. T'ensumaria l'alè des de casa meva. - Entrà a dintre, es dirigí cap al menjador i va deixar el pastís a sobre de la taula. Com si estigués a casa seva, va anar directament a la cuina a agafar un ganivet. La cuina estava llardosa i un munt de bosses plenes de brossa en un cantó tapàven el lloc on suposà que hi hauria el cubell de les escombraries. A la paret, una taca d'oli encara llefiscosa. Només de veure allò li veníen ganes de matar-lo en aquell moment.

Ell s'assegué a taula i va contemplar a la vella traginar a la cuina. Tenia una extranya sensació, com de irrealitat. Ho veia tot rere un núvol de boira. La vella se li acostà amb un ganivet a la mà i ell la va mirar als ulls, atemorit.

- Ets meu. Ja no pots fer res. Si no haguéssis estat mamant de mala manera potser t'hi hauries pogut resistir. Però t'ho agraeixo. Se m'acava el temps i no tinc més energia per perdre.

Es trobava recluït en algún lloc de la seva ment on només podia ser un espectador. Va sentir com uns tentàcles s'apoderàven de la seva voluntat.

14-03-10. Alícia i el monstre

(IV)

El penetrant soroll de la sirena d'una ambulància el va despertar de sobte. Que feia de peu, nu, mirant per la finestra?. El rellotge marcava dos quarts de quatre de la matinada. Tenia la gola pastosa i el cap li bullia. Que mirava?. Si, l'edifici d'enfront, on al local hi havia la carnisseria, i a sobre la vivenda del carnisser. Quelcom no funcionava, sentia un “déjà vu”, com si allò ja hagués passat abans.
Va tancar la finestra, que deixava entrar un aire fred i tallant. És posà la llardosa bata de nit, i a les fosques buscà una cigarreta, que es va fumar espasmòdicament assegut en la foscor.
Desviava nerviós la mirada cap la porta del seu apartament, fortament tancada amb cadenats i panys. Des de la estranya confrontació amb la vella del segon, no gosava sortir al carrer per por de trobar-la de nou. Només de pensar altre cop en ella, els dents li petaven i és posava tremolós. - Mala puta. Vella del dimoni -. L'únic contacte amb l'exterior des de llavors era Internet i el nano dels encàrrecs que li pujava el mam, menjar preparat, i el tabac.
Es va servir una bona ració de Southern Comfort, directament de l'ampolla. L'escalfor reconfortant del whisky, lliscava per la gola fins l'estomac. Momentàniament és sentia millor. Un altre glop, li va donar prou coratge com per apropar-se de nou al portàtil.
No volia recordar la situació en que es va trobar l'altre dia, però si aquell dimoni disfressat de jubilada, podia accedir a ell i controlar-lo com un ninot, no podia fer més que fugir o acabar amb ella. Mentre connectava el navegador i començava de nou la recerca, va recordar. El contacte, uns fils enganxosos i freds envoltant-lo, una fredor que cremava, paralitzant la parla, i qualsevol acte motriu. I llavors la voluntat de la dona penetrant en la seva consciencia. Aquella cosa, palpant i furgant en els seus secrets i pensaments. I ell indefens, acorralat en la closca del seu cos que ja no li pertanyia, perdent el control sobre la bufeta.
- Mala puta. Pagaràs per allò -. els dits treballaven ràpid pel teclat. Quin tipus de persona podia aconseguir un poder així sobre un altre, amb tanta aparent facilitat? -. I només havien estat uns instants. - Que ets en realitat, monstre? -.
ja ho tenia. Inicialment havia passat el bloc per alt. Entre conspiracions paranoiques del govern, ocults plans de societats secretes, avistaments d'objectes voladors i testimonis d'abduccions i fantasmes, va trobar un petit post, que l'autor titulava, “els cucs de la ment”. A través de les anotacions d'un Hauptsturmführer mèdic de les SS, anomenat Klaus Eichmann, destinat a Sobibor, l'any 1942 descrivia les habilitats d'un presoner rus, capaç de controlar la ment d'altres éssers, dirigint-los segons la seva voluntat, i alimentant-se de les seves energies com ho faria una sangonera.
Si, el rus era com la vella. Però, que faria ara?. Tenia que trobar la manera d'apropar-se a ella i destruir-la.

06-03-2010. Alícia i el monstre

(III)

Blam. Blam. Blam. Li encantava tallar la carn amb aquell ganivet de carnisser. Blam. Blam. Blam. Hi trovaba tal plaer que moltes vegades estava treballant i de sobte s'adonava que tenia una erecció. Una vegada, fins i tot va ejacular mentre picava carn per fer hamburgueses. De la mateixa manera que ejaculava vàries vegades al dia durant els vells temps a l'excèrcit, quan era temut per subordinats, caps i víctimes a parts iguals. “El Gran Cabrón”, li dèien. Se li va tornar a posar dura quan ho va recordar.

Blam. Blam. Blam. Continuava treballant. I mentre treballava, recordava gratament els dies de la Escuela de Mecánica de la Armada, allà a Argentina, d'on havia hagut de sortir per potes i amb dues nenes que havia enregistrat com a filles seves. Nenes que ja éren dones i que pensàven que ell era el seu pare.

Blam. Blam. Blam. Ja no calia contiuar tallant el troç de vedella (vedella que no tenia res a veure amb la de la seva terra), però necessitava sentir com s'anaven trencant les costelles. Segurament hauria de llençar la peça sencera, però tant li feia. El plaer que sentia s'assemblava al d'aquells bons temps. Últimament els recordava amb frequència. Durant un temps, les seves ànsies assassines i les seves ganes de torturar s'havien apaivegat una mica, possiblement sublimades pel fet de treballar a la carnissería o d'escapçar els gats i gossos abandonats que se'n duïa cap a casa quan els trovaba pel carrer. Però feia unes setmanes que gairebé no es podia aguantar. I hi havia una raó per allò: estava completament segur que la vella que l'espiava des del portal del davant de la carnisseria era Alicia Biagioni. No oblidava mai una víctima.

Pensava que era morta. Desgraciats, li havien donat una setmana de permís i no havia pogut acavar la feina amb ella, i ara resultava que encara era viva.Qui la hauria deixat lliure? El cas era que aquella dona ara corria per allà i els seus ulls li havien recordat una d'aquelles llargues sessions de jocs i entremaliadures amb ella. Especialment quan li va ejacular a la cara. Li acavaba d'arrencar el mugró esquerre amb les dents i la idiota cridava com una boja. Posteriorment, i sense poder-se aguantar les ganes de riure, li va escopir a la cara el mugró, i ella plorà entenent el que acavaba de fer. Encara rient, li va mossegar el mugró del pit dret, i els espasmes del cos de la seva víctima van ser tan còmics que va esclatar a riure en el mateix moment en que arribava a l'orgasme. Per culpa de la risotada, es va tragar el mugró sense voler.

Curiosament, ara li va pujar a la boca el gust d'aquell mugró. Alguna cosa s'acavaba d'alliberar a dins seu. Semblava que es tornaria a trobar amb la seva víctima i tenia unes ganes bojes d'acavar la feina.

22-02-10. Alícia i el monstre

(II)

Aquell instint, que tantes males passades li havia jugat en altres ocasions, posant-lo en seriosos compromisos tornava a inundar-lo. Sabia que no podria resistir-se. Tampoc ho volia. Mentalment va veure la imatge. Ell estirant els braços, empenyent-la escales avall. La vella, feta un farcell de fràgils ossos, colpejant entre la barana i el marbre, fins jeure en un basalt de sang. Si, necessitava fer-ho.
Ja s'atansava cap a ella, els ulls, guspires d'odi, un somriure foll a la cara. Ella es va girar. La seva cara el va fer retrocedir. L'odi que veia a la cara de la seva veïna, era més fosc i temible que el seu propi. Els pocs cabells blancs i liles que deixaven a la vista un crani petit i rosat, creaven un urea de medusa maligne. Uns minúsculs ulls vidriosos dins les conques enfonsades, el miraven desafiants. La pell apergaminada sobre l'ossamenta tenia una lluïssor malsana. Va obrir la boca, les seves paraules el van colpejar amb força. Com si li haguessin clavat una barra de ferro als ronyons.
- Porto cent anys esquivant la mort, tros de merda. Ni ho intentis -. La veu autoritària, el to subjugant. Notava que li faltava la respiració, només podia estar-se allí quiet, sense moure's, totalment paralitzat. Per primer cop a la seva vida, entenia que devia sentir una mosca atrapada en un teranyina. Tenia la vista fixa en la boca oberta de la vella, un pou fosc sense dents, que l'engolia, xuclant-li la vida i l'esperit. Estava terroritzat. En un altre nivell de percepció va notar com mullava els pantalons. Li va semblar una eternitat però la vella va tornara a parlar. - Vinga, fuig, rata, torna a amagar-te a la teva cova. Tindràs sort si me'n oblido de tu i no pujo desprès a veure't - .
L'home va pujar corrent i cridant, fins ficar-se a casa. La dona encara el sentia cridar, mentre tornava a baixar lentament les escales. Potser aquell homenet, li seria útil en un futur proper. Per fi va arribar al portal. Estava més cansada que de costum. L'esforç per l'enfrontament li havia drenat les energies. Va esperar mentre recuperava l'alè, fixant la mirada en la tenda de embotits que hi havia enfront de casa. Allí estava ell, com sempre rere el mostrador, embolicant salsitxes i tallant costelles. Tant simpàtic i amable amb les clientes. El protagonista dels seus malsons que es repetien cada nit, torturant-la, impedint-li el descans, desprès de tants anys. El monstre. L'odiat enemic, disfressat de xai, matant xais.
Que diferent de, quan vint-i-cinc anys enrere comandava un dels més sanguinaris centres de repressió, sota el regne del terror instaurat per Videla a l'Argentina. Podia canviar l'aparença externa, fins i tot de cos tantes vegades com volgués, però el que hi havia a sota no ho podia amagar. No a ella. Com tants matins el va observar una llarga estona. Gaudint mentre l'espiava. Aviat, aprofitaria la seva ocasió. Li havia costat molt trobar-lo. Però aquest cop no escaparia.

15-02-2010. Alícia i el monstre

(I)

La llauna d'anxoves estava oberta a sobre del marbre de la cuina. Portava cinc minuts de rellotge mirant-la, catatònic. Tenia la ment completament en blanc. Alguna cosa s'havia trencat a dins del seu cervell i sentia que mai més no tornaria a ser el mateix. I aquella llauna d'anxoves oberta en tenia la culpa.

Dintre de la llauna, quatre anxoves esmirriades el miraven, plenes de sal y ofegades en oli que es reien d'ell a la seva cara. Va sentir una escalfor que li pujava des de la profunditat de les seves entranyes, li cremà el pit i li va fer bullir el cervell. La cara se li va posar completament vermella i cridà amb una força amb la que mai hauria pensat que tindria. Cridà fins que no li va quedar aire als pulmons i la gola li va coure com si hagués vomitat pedres. Agafà la llauna d'anxoves i l'estampà contra la paret de la cuina. L'oli, espès, va tacar parets, sostre, marbre i roba. També l'esquitxà la cara, però poc li va importar. No la sentia. La llauna havia vingut mig buida de la fàbrica. Una nova presa de pèl. Com sempre. És que venim a aquest món a que ens prenguin el pèl?

Sortí de la cuina i en entrar al menjador el primer que va veure va ser el televisor. Una tele que no li servia de res perquè tothom tenia ja la TDT instal·lada a casa menys a la seva comunitat de veïns. Aquells iaios de merda no volíen gastar-se pasta a canviar l'antena i continuàven veient un parell de canals plens de neu.

Agafà una cadira i l'estampà contra el televisor. Una vegada. Dues. Tres. Continuà fins que es va quedar amb un tros de fusta a cada mà, testimonis del que havia sigut la cadira. A terra, un mar de vidres, circuits i plàstic trencat.

Va sentir que si continuava mirant al seu voltant, continuaria veient coses que l'esgarrifaríen. Milers de coses que no funcionàven o ho feien a mitges o significàven una despesa inútil. Telèfon. Ordinador. Gas. Llum. Aigua. Calentador. Lloguer. Infern. Va sortir per la porta i ni es molestà a tancar.

Tot just començar a baixar escales, encara no havia arribat al replà del tercer pis, i es va trobar a la iaia del cinquè que li barrava el pas. Baixava a pas de tortuga, amb la mà esquerra agafant la barana i la dreta fregant la paret, com si s'anés a recolzar, però sense fer-ho.

Ara una passa. Ara descansa. Ara baixa un graó. Ara torna a descansar.

Es va quedar mirant el clatell de la vella, com es movia lleugerament amb aquella tremolor gairebé inapreciable però exasperant. Amb els cabells blancs tenyits de... quin color era aquell? Lila? Una olor pujava des-de la senyora i se li ficava a dintre els narius, agafant-se-li per dins. Era una pudor de perfum dolç, revingut, dels anys cinquanta que provava sense èxit d'enmascarar la olor a iaia, a hospital... a mort que la vella desprenia.

Va tornar a sentir l'escalfor que li pujava des de la profunditat de les seves entranyes.

"L'Horror de Sierra Madre" (final). 06-02-10

(VII) i Final

Buck i els seus homes es van girar a temps per veure com l'Escanyolit passava corrent entre ells, amb una velocitat impossible per aquell cos. Peró van reaccionar al veure el que els queia al damunt. De la foscor brollaven aquelles monstruoses besties, arrancant amb les ungles, espurnes de la pedra. Els tres homes van prémer el gallet, un cop i un altre, les besties grimpaven abans de caure abatudes. L'atmosfera es va emplenar de fum de pólvora. Monroe, El Veroles i John, reculaven lentament, carregant els tambors ja calents, i tornant a disparar. Eren molt a prop.
Joe es va trobar de cara amb els dos bandits, i va aturar la carrera. El xinés escanyava al pobre McClaire, que tenia la cara verda. El noi s'ho havia fet a sobre. El coll es va partir, i el va tirar com un ninot. Steak tenia a les mans una metxa i un cartutx de dinamita i l'estava encenent. Somreia. Li va costar uns segons poder cridar.
-Buck, Vic, sortiu, tenen dinamita, collons -. Era massa tard, el cartutx volava pels aires i anava a caure contra l'arc d'entrada. Amarillo i Steak corrien cap el precipici.
La explosió va ser demolidora. Joe, abans que una pedra li fes perdre la consciencia, va veure com, dotzenes d'aquelles besties rebentaven, juntament amb tones de pedra, que es venien avall. Buck i els nois van desaparèixer entre la runa. Desprès la foscor.
Amarillo i Steak, miraven cap la Ciutat que s'estenia al fons. Uns corns, bramaven, i milers d'aquelles besties corrien cap la paret del barranc. Els esperonaven aquells dimonis, armats, sortits d'un malson.
- Que fem Steak?, estem atrapats -.
- Calma, mira les escales, s'endinsen en trams a la paret, si baixem, potser trobarem una altre sortida -.
En aquell moment, un cos ensangonat, es va tirar sobre Amarillo, colpejant-lo salvatgement al cap amb un revòlver. Amarillo s'hi va tornar disparant a cegues la seva arma. Peró relliscà, perdent peu. Amarillo i Buck Monroe, van caure al buit, entre udols.
Steak es quedà mirant com els homes desapareixien muntanya avall. Escopinà, i es llançà a la carrera per les escales. Li quedava poc temps. Anava llençant cartutxos de dinamita a les besties que pujaven, fins que no li van quedar. Llavors es va parapetar rere una gran roca, treien l'escopeta. Quedaven pocs cartutxos, però no l'agafarien viu. Tornà a escopinar i s'adonà que una mà sobresortia entre els rocs. - Amarillo, ets viu? -. el seu company no es movia.
Quan s'aixecà notà contra el cap, el fred metall d'un canó, i el só d'un percussor amartellant-se.
- Pels nois -. Va sentir, mentre es girava. La bala, va entrar per una galta, sortint per l'altra, destrossant en el seu camí, llengua, ossos i dents. Va caure com un ninot.
Joe l'Escanyolit, va abaixar el colt, contemplant fascinat com aquells monstres l'envoltaven, en silenci, fins rodejar-lo. Es va sentir un ultim crit punyent, i tots a una, li van saltar a sobre.

"L'Horror de Sierra Madre". 29 - 01 - 10

(VI)

En Joe l'Escanyolit es debatia entre la lleialtat, la ràbia i la por. Lleialtat envers el seu cap, el Marshall Munroe, qui li havia ensenyat a disparar i a no tenir por de fer-ho contra un home. Ràbia en vers aquells dos desgraciats, el mestís de merda i aquell xinès que era tan despiatat com alt. I por. Molta por perquè s'havien ficat en un túnel que no sabien cap a on anava i per on gairebé no cabien, havíen sentit els crits d'un d'ells en la distància i desprès havíen trobat el cadàver aquell de rata gegant en mig d'un bassal de sang. Aquell a qui anomenàven l'Escanyolit però que feia 115 kilos de pes i que gairebé plorà d'alegria quan els homes del Marshall van arribar al corredor de la mina abandonada i que es trobava completament esgotat va arribar a la conclusió en aquell mateix moment que aquesta seria la seva última missió amb el Marshall. Si no sortia corrent no era perquè estigués massa cansat o perquè els altres el titllarien de covard, sino perquè no sabia on collons anar. O sigui que va seguir els seus companys quan van acordar caminar cap a aquella remor d'aigua que els arrivaba de més avall.

Tots desenfundaren els seus revòlvers mentre caminàven, silenciosos. En Joe l'Escanyolit també va desenfundar el seu Colt del 45 i de seguida la mà amb la que l'empunyava li va començar a suar. Estava esmaperdut en les seves cavil·lacions quanva sentir la veu d'en Vic el Verola que cridà, més endavant: - Ja us tenim fills de puta! - tot seguit d'un crit d'agonia que el va semblar colpidor.

Va córrer cap al final del corredor i va estar a punt de caure-li el Colt de la mà quan va veure l'escena que tenia al davant, que estava com congelada per la tensió. Tres dels seus quatre companys – el Marshall Munroe, Vic el Veroles i John - apuntàven els dos delinqüents. Un d'ells, Steak el mestís es trobava a terra apuntant el Marshall amb la seva dos canons, però el pitjor de tot era que Amarillo subjectava en McClaire pel coll amb una mà mentre amb l'altre blandia un gran matxet tacat de sang. Als peus d'un plorós McClaire que cada cop estava més vermell hi havia una mà que encara subjectava un revòlver. El seu braç dret acavaba en un monyó sanguinolent que regava el terra. Joe l'Escanyolit va sentir com la bilis li cremà la gola mentre li pujava a la boca, omplint-la d'un sabor amargant. Va haver de fer esforços per no vomitar.

- Silenci, desgraciats – susurrà apremiant Steak des del terra.

- Ara em faràs callar tú, fill de puta? - Tornà a cridar el Veroles.

El Marshall no deia res, però en Joe sentí la seva ira com una bofetada a la cara. Però una altra cosa inquietà molt més l'Escanyolit que no pas la ira del seu cap.

- Crec... crec... que potser seria millor que fem el que diuen.

I amb el cap assenyalà al peu de l'escala que baixava des d'on eren. Una horda d'aquelles rates gegants començava a acostarse ràpidament. Els havíen sentit.

En Joe l'Escanyolit va sentir com se li afluixava la bufeta.

"L'Horror de Sierra Madre". 17-01-10

(V)

Quan Amarillo va arribar fins on estava Steak, va començar a donar-li cops a les botes.
- Ei, cabronàs. Que passa? Desperta. Que eren aquests trets? -. La veu li sortia tenyida per un vel de por. Veia el cos sense vida d’una mena de rata, de la mida d’un gos. Tenia la pell rosada i un pelatge blanquinós. De la mandíbula, destrossada, sortien uns ullals desproporcionats.
Steak despertà atordit. – Que cony?. Ouh - . Es va endur la mà a la galta. Faltava un bon tros de carn i gotejava força sang. – Ets tu, Amarillo?. Aquesta bestia infernal, per poc no acaba amb mi -. Es lligà el mocador a la cara, per contenir la pèrdua de sang. – No ens podem quedar en aquesta trampa, hem de continuar -.
Avançaven penosament, amb poca llum. El camí seguia, eixamplant-se a estones. Diversos forats s’obrien a banda i banda, però seguien reptant pel túnel principal. De tant en tant sentien soroll d’ungles i xiscles apagats, apropant-se.
No sabien quantes hores portaven per aquells túnels demencials, quan van arribar a una part que els va permetre per fi, posar-se en peus. Una gran explosió havia obert  un forat. Una galeria s’endinsava a la foscor, apuntalada amb bigues de fusta. Devia pertànyer a les mines del poble.
Desprès de caminar una llarga estona entre rails i vagonetes abandonades, arribaren a una estació d’aprovisionament de la mina. Van tenir sort, van trobar cordes, motxilles i noves llanternes. El millor de tot, va ser un grapat de cartutxos de dinamita. A la cara dels dos homes és dibuixà un gran somriure de satisfacció.
Desprès de carregar tot el que els va semblar d’utilitat, van tornat sobre les seves passes fins la bifurcació de la mina i el túnel. Van seguir uns metres fins trobar una paret de roca. Davant tenien un gran arc de pedra d’obsidiana amb estranys gravats. Se sentia un gran soroll d’aigües. Baixaren per uns alts esglaons tallats a la roca, fins arribar a una explanada.
Era una cova gegantina, la cúpula de la qual s’alçava sobre els seus caps a centenar de metres d’alçada. Un salt d’aigua de proporcions descomunals queia en cascada cap l’abisme. Una estranya fosforescència verdosa il·luminava tota la cova. Es van atansar fins el precipici, on unes escales llimoses, baixaven bordejant les parets del barranc.
Van contemplar estorats l’espectacle que es desplegava davant els seus ulls, a gran distancia.
Una mena de ciutat de pedra, formada per temples, estàtues, places, columnes i cases, mig derruïdes i enfonsades, entre carrers laberíntics, ocupava una gran planícia envoltada per un bosc de minerals cristal·litzats. Entre les runes campaven les besties diabòliques amb que s’havien enfrontat. El més aterridor, era que d’altres, de gran alçada, caminaven erectes, amb aspecte humà. Empunyaven fuets i espases que descarregaven sobre humans encadenats, que traginaven blocs de pedra. Altres estaven tancats en corrals.
Els dos amics però, no podien apartar la vista dels temples i altars, que eren coberts d’or i pedres precioses.

"L'Horror de Sierra Madre". 09-01-10

(IV)

- I deixar aquí tirada tota aquesta pols d'or?

- Collons, Amarillo, ja la recollirem després. No veus que hi ha tot un rastre que segueix a dins del túnel? Qui sap què més en podem trobar allà dintre – replicà Steack apremiant.

- Exacte. Qui sap què més podrem trobar allà dintre. Que no has vist tot això? - va fer Amarillo abarcant tota l'estància amb un gest. Seguidament començà a recollir pols d'or i l'anà ficant a un sac que hi havia tirat entre dos cadàvers.

- A vegades ... - va començar a replicar Steak, però s'aturà quan va sentir un soroll que provenia de l'interior de l'esglèsia. Durant un segon que els semblà que durava cent anys es van quedar paralitzats, mirant-se l'un a l'altre. Però de seguida, i com si s'haguéssin comunicat mentalment, van agafar una torxa de la paret cadascun i la van apagar.

Steak acostà la seva cara a la d'Amarillo i li va dir en veu baixa:

- Ara sí que ens toca ficar-nos.

- No crec que sigui el Marshall, li portàvem massa avantatge – replicà el xinès.

- No em penso quedar a averiguar-ho.

I Steak, en un ràpid moviment es penjà l'escopeta a l'esquena, desenfundà un dels Colt i amb una llanterna d'oli a l'altra mà s'endinsà ràpidament al túnel.

- Collons – digué Amarillo entre dents, i tot penjant-se el sac a un costat del cinturó seguí el mestís.

El sostre era tan baix que tots dos havíen de reptar, però a Amarillo li semblà que avançava amb més dificultat per culpa del seu tamany. Fregava els laterals amb les espatlles i de seguida li començaren a sagnar: aquell túnel estava molt toscament escarbat a la terra, com si s'hagués fet sense cura i en sortíen puntes de pedres trencades per tot arreu. De seguida, Steak li va treure uns metres d'avantatge i el xinès es va haver d'afanyar.

Steak intentava veure alguna cosa més enllà del cercle de llum de la llanterna, però aquesta mig l'enlluernava i decidí aturar-se un segon per baixar-ne la intensitat. Ara la foscor era, si és que podía ser així, més fosca encara. Li feia la sensació que ni Amarillo amb el seu matxet la podria tallar. Però decidí deixar-se de pensaments estúpids i tornar a reptar pel túnel en el moment que va veure un reflexe vermell uns metres pel davant seu. Éren uns ulls que reflectien la llum de la llanterna i que el miràven. Durant uns segons se li tallà la respiració i només sentí un grunyit que no semblava pas humà. De sobte, aquells ulls se li llançaren a sobre i aquella bèstia colpejà la llanterna, que s'apagà. A la obscuritat sentí com unes urpes li rodejàven el cap i se li clavaven al clatell, mentre aquella cosa li mossegava la cara i va comprendre que li havia arrencat un tros de galta. El dolor el va fer reaccionar i disparà el Colt tres vegades seguides. Alguna cosa l'esquitxà els ulls, però al menys la bèstia va deixar de moure's.

"L'Horror de Sierra Madre". 02-01-10

(III)

Al fer un pas, va trepitjar uns draps i un polsim s’aixecà, fent-lo esternudar.
- Quina merda de poble miner abandonat és aquest, Steak? – va dir Amarillo.
- No cridis – va dir amb un fil de veu, sense girar-se. - Porta les llànties d’oli, no veig res.
Amarillo va atansar-se, projectant una llum esmorteïda. Eren uns parracs estripats, plens de sang seca. Un polsim daurat brillava sota el llum, el terra era ple de cabdells de pel blanc i tifes seques. A través de les finestres brutes, el sol fugia.
- Que em pengin pels pebrots si això no és or, Steak -. L’altre va assentir i va fer un gest de silenci. Apropant-se al cavall, va carregar l’escopeta a l’esquena i es va descordar els esperons. Amarillo l’imità, empunyant el matxet. De cop eren conscients del silenci que els envoltava. Van obrir la porta i van endinsar-se a la foscor.

Caminaven encongits, per un passadís de sostre baix, coberts amb mocadors per apaivagar la forta olor a putrefacció. Van arribar a una sala de maons de fang. Verges profanades, dins petits nínxols, els miraven amb ulls cecs.
- Una missió espanyola? – Murmurar Amarillo.
Una portella al terra romania oberta, del forat sortia una escala.
Van apropar les llànties. La forta ferum els va marejar. A baix, dins d’una habitació de pedra, cossos de nens, vells, homes i dones, s’amuntegaven en diferent estat de descomposició, mutilats, formant muntanyes, entre pics, pales i bíblies.
Van decidir baixar. Els cossos presentaven esgarrapades i mossegades salvatges, i estaven coberts de pels blancs. Entre les restes també van trobar urpes i ullals anormalment grans.
– Encén les torxes de la paret, Amarillo.
Les parets estaven cobertes de pintures, on indis vestits amb penatxos, oferien sacrificis en altars de pedra. Una mena d’animals, mig homes, mig rosegadors, menjaven la carn que els oferien.
En un lateral havien excavat un forat, un rastre de polsim d’or desapareixia a l’interior. Al costat, assegut, romania el cos consumit d’un franciscà, lligat pel coll amb una cadena. S’hi atansaren per mirar a l’interior. Un túnel excavat a la roca s’endinsava cap a les tenebres, només s’hi podria avançar reptant.
El cos sense vida del frare, s’alçà de cop, com una molla, llançant-se al damunt de Steak, esgarrapant-li el pit amb unes ungles afilades. La boca, oberta en un crit mut. Unes conques buides, on devien ser els ulls, el miraven sense veure’l.
Amarillo va poder separar-los. De la camisa de Steak, brollava sang.
- Malparit cura fill de puta. No està mort.
Amarillo reia. – T’has embrutat els pantalons -. Steak va agafar l’escopeta i va descarregar els dos canons. La cara demoníaca va desaparèixer sota una pluja de perdigons. Rere el fum, el cos desfigurat, lluitava per aixecar-se. Amarillo li va arrencar el cap amb un tall de matxet.
- Steak, no ha estat molt intel•ligent disparar, no sabem si hi ha algú, al túnel.
- El malparit s’ho mereixia -. I va escopinar. –Som-hi?- va dir, indicant el forat.