"L'Horror de Sierra Madre". 27-12-09

(II)
Quan van entrar al que semblava el carrer principal, si és que se'n podia dir així, només en sentiren un colpador silenci. Era un silenci que ho cobria tot com si es tractés d'una boira invissible. Un silenci que t'atrapava el cor amb una mà gelada i que fins i tot uns cors tan durs com els d'Amarillo i Steak es van veure afectats. No sabíen per què, però tots dos van notar com el fred els pujava per l'esquena. Però si l'un sentia el mateix que l'altre, mai no ho van arribar a saber, perquè no sería cap d'ells el qui ho comentaria primer.
Només el súbit canvi de direcció d'ambdós cavalls els va treure de l'ensimismament. Com si ja sapiguéssin on havíen d'anar, les malmeses bèsties es dirigiren, amb les seves últimes forces, cap a l'abeurador que hi havia davant del saloon. Però totes dues piafaren de frustració en trobar-se'l ple de pols i sense un rastre d'aigua.
- Merda de bèstia idiota – va riure Amarillo mentre li propinava un fort clatellot al seu cavall entre les orelles – quina merda de sorpresa, eh?
Mentre Amarillo continuava rient i baixava de la sella, Steak mirà al seu voltant i giguè:
- Hauríem d'amagar els cavalls a algún lloc. Sembla que aquests dos no ens en duran gaire lluny.
- Sembla que allà hi ha una quadra, els podríem deixar allà i amb una mica de sort encara trobaran alguna cosa per menjar.
- No diguis bestieses, Amarillo – replicà Steak – precisament serà el primer lloc on mirarien. Els fotrem a l'esglèsia del poble. Som-hi.
I esperonà el seu cavall cap a l'esglèsia sense esperar que Amarillo el seguís. La porta principal estava oberta i entrà sense baixar-se del cavall. Sempre havia volgut entrar en una esglèsia mentre dispara i sentia la gent cridar i el cura s'agenollava pregant aquella merda de pregàries. Però es va haver de conformar amb entrar en un vell edifici de fusta buit excepte pels núvols de pols que aixecava el seu cavall i pels bancs intactes que omplien l'estància. Semblava com si fes anys que ningú no entrava a aquella esglèsia i hagués estat abandonada d'un dia per l'altre. Tot romania intacte.
- Steak, collons, – cridà Amarillo des de l'entrada – no corris tant que aquest bitxo ja no tira.
Tirava fortament de les rendes del seu cavall per fer-lo entrar, però aquest semblava que hagués de caure a terra en qualsevol moment.
- Si no tractéssis els animals com els tractes et durarien més. - Va fer Steak mentre baixava del cavall i lligava les rendes a la primera fila de bancs. - Encara que ja dóna igual, aquests ja no ens duran enlloc. Si no trovem res per menjar, potser haurem de fer bistec de cavall. Com a mínim quan estan morts no fan soroll.
- Ja! - riguè Amarillo sonorament, i dirigint-se cap a la seva montura li escopí – si trobo confitura de poma no t'emescapes.
Mentre Amarillo continuava rient-se i treient-li al cavall les alforjes, Steak es dirigí cap a darrera de l'altar. Havia sentit una extranya olor i instintivament va dirigir la seva mà dreta cap al mànec del fuet. Alguna cosa no estava bé en aquella esglèsia, i la sensació de fred encara no li havia abandonat l'esquena. Darrera de l'altar hi havia una porta que possiblement dúia cap a la sagristía, i cap allà semblava que la olor es feia més forta. A poc a poc i mirant de no fer soroll encara que no sabia per què, enfilà cap a la porta.

"L'Horror de Sierra Madre". 18-12-09

(I)
Amarillo i Steak, forçaven els cavalls, per tal de posar la major distancia entre ells i els homes del Marshall. Es feia de nit, aviat tindrien que buscar un lloc on aturar-se, no podien arriscar-se a cavalcar a les fosques. En aquelles fredes muntanyes, la temperatura baixava força i es veurien obligats a fer foc. Amb tot, Amarillo, insistia en seguir una estona més. Els cavalls estaven a punt de rebentar, però els seus genets els esperonaven sense compassió. Havien fugit de la penitenciaria de Laredo, en una carrera a sang i foc, travessant els marges del Río Bravo, endinsant-se a la cadena muntanyosa de Sierra Madre, per tal d’arribar a Mèxic. En el camí havien saquejat les petites hisendes que havien trobat, agafant el necessari i cremant la resta. Qui s’enfrontava amb ells, pagava amb la vida, o li reservaven un destí pitjor. Amarillo i Steak no tenien miraments, si es tractava de sobreviure. Ja no tenien rés a perdre. Sabien que si els homes que els seguien, els trobaven, tot acabaria.

Feia dies havien entrat a la Hisenda de Buck Monroe, el Marshall del comtat. Quan es van adonar d’on eren, no van escatimar atencions amb la dona i les filles. Es van divertir una llarga estona amb elles, abans de degollar-les. El nadó dels Monroe va morir estrangulat per les mans de Steak, davant dels ulls desesperats de la seva mare, mentre Amarillo li tallava el coll amb el seu matxet indi, i la sang sortia formant bombolles. Quan Buck va arribar amb els seus homes, només quedaven cendres i cossos mutilats.

Amarillo, era un xinès cabronàs, alt i fort com una mula, amb uns músculs d’acer, forjats per una vida de treballs forçats, llarga cabellera recollida en una trena, i un bigoti llarg i fi, que li arribava al pit. Al cinturó portava un gran matxet, amb una fulla de quatre pams i mànec d’os, un revòlver Smith & Wesson, i un rifle Winchester, calibre 10, penjat de la sella.

Steak, el mestís, fill d’índia i mexicà, era de complexió més baixa, però tot nervi, àgil i silenciós com un puma muntanyès, amb la cara picada per la virola i plena de cicatrius, quan reia, era millor apartar-se del seu camí. Portava els dos Colt negres de calibre 45, amb mànec de nácar, robats de la hisenda d’en Monroe, una escopeta de doble canó retallada i carregada amb munició de perdigons, i un llarg fuet de pell de toro.

Amarillo clavant els esperons, va fer aturar el cavall, i indicà a Steak un punt, a l’horitzó. Steak va tardar uns segons en trobar-ho. Sota la falda de la muntanya farcida de pins, es veia un rierol, que lliscava fins l’entrada d’una petita vall. El rierol estava desviat per dics i bancals de fusta trencats i tirats per terra. Més enllà es veien unes poques barraques i cases. La impressió era d’abandonament.
Amarillo i Steak es van mirar, i van emprendre el galop, cap el poblat fantasma.