dijous, 25 de març de 2010

26-03-2010. Alícia i el monstre

(V)

Últimament es trobava massa dèbil. Li feia l'efecte que la ira era la única energia que la mantenia viva. Havia de castigar el Gran Cabrón fos com fos. Sentia que ho havia de fer aviat, perquè la partida que jugava contra la mort estava a punt d'acavar. Llavors ho va decidir. Aniria a casa del veí aquell pussil·lànim i el sotmetria per, mitjançant el seu cos jove realitzar el seu propòsit.
Durant tot el matí es dedicà a preparar un pastís que va farcir d'una barreja de xocolata i narcòtics. No creia que li fes falta, amb una personalitat tan insulsa, però necessitava una excusa per anar a veure la seva vítima. Després de dinar va fer una becaina massa llarga. Els seus temors seblava que teníen una base certa i es va despertar més debilitada encara. Ho havia de fer.
Pujà les escales amb esforç, a poc a poc, i després del que li semblà una eternitat, arribà a la porta del veí i picà a la porta amb la mà.
Els cops de la porta van despertar l'home, sumit en un mal de cap immens. Encara estava borratxo i no recordava quan havia caigut adormit al terra del menjador. Quina hora seria? S'aixecà com va poder dessitjant posar fi a aquells cops a la porta que li punxàven el cervell i s'atançà tambalejant-se cap a la porta. Es va quedar glaçat.
Durant un minut tots dos es van quedar mirant l'ún a l'altre en silenci. Ell, incapaç de pensar per la visió del que tenia al davant. Ella, concentrada, fent un sobreesforç per començar a crear el lligam amb la ment de la seva víctima. De sobte, va parlar:
- T'he portat un pastís per brenar. Em sap greu haver-te parlat d'aquella manera l'altre día i em preguntava si em disculparies.
Silenci. Les neurones del cervell de l'home trobàven massa surrealista la situació i es negàven a processar la informació.
- Em deixaràs passar o et quedaràs palplantat tota la tarda? - Allò semblà que el fes reaccionar, però només va ser capaç de fer-se a un costat. - Espero que em convidis a un glopet d'això que has estat bevent. T'ensumaria l'alè des de casa meva. - Entrà a dintre, es dirigí cap al menjador i va deixar el pastís a sobre de la taula. Com si estigués a casa seva, va anar directament a la cuina a agafar un ganivet. La cuina estava llardosa i un munt de bosses plenes de brossa en un cantó tapàven el lloc on suposà que hi hauria el cubell de les escombraries. A la paret, una taca d'oli encara llefiscosa. Només de veure allò li veníen ganes de matar-lo en aquell moment.
Ell s'assegué a taula i va contemplar a la vella traginar a la cuina. Tenia una extranya sensació, com de irrealitat. Ho veia tot rere un núvol de boira. La vella se li acostà amb un ganivet a la mà i ell la va mirar als ulls, atemorit.
- Ets meu. Ja no pots fer res. Si no haguéssis estat mamant de mala manera potser t'hi hauries pogut resistir. Però t'ho agraeixo. Se m'acava el temps i no tinc més energia per perdre.
Es trobava recluït en algún lloc de la seva ment on només podia ser un espectador. Va sentir com uns tentàcles s'apoderàven de la seva voluntat.