dissabte, 2 de gener de 2010

"L'Horror de Sierra Madre". 02-01-10

(III)


Al fer un pas, va trepitjar uns draps i un polsim s’aixecà, fent-lo esternudar.
- Quina merda de poble miner abandonat és aquest, Steak? – va dir Amarillo.
- No cridis – va dir amb un fil de veu, sense girar-se. - Porta les llànties d’oli, no veig res.
Amarillo va atansar-se, projectant una llum esmorteïda. Eren uns parracs estripats, plens de sang seca. Un polsim daurat brillava sota el llum, el terra era ple de cabdells de pel blanc i tifes seques. A través de les finestres brutes, el sol fugia.
- Que em pengin pels pebrots si això no és or, Steak -. L’altre va assentir i va fer un gest de silenci. Apropant-se al cavall, va carregar l’escopeta a l’esquena i es va descordar els esperons. Amarillo l’imità, empunyant el matxet. De cop eren conscients del silenci que els envoltava. Van obrir la porta i van endinsar-se a la foscor.

Caminaven encongits, per un passadís de sostre baix, coberts amb mocadors per apaivagar la forta olor a putrefacció. Van arribar a una sala de maons de fang. Verges profanades, dins petits nínxols, els miraven amb ulls cecs.
- Una missió espanyola? – Murmurar Amarillo.
Una portella al terra romania oberta, del forat sortia una escala.
Van apropar les llànties. La forta ferum els va marejar. A baix, dins d’una habitació de pedra, cossos de nens, vells, homes i dones, s’amuntegaven en diferent estat de descomposició, mutilats, formant muntanyes, entre pics, pales i bíblies.
Van decidir baixar. Els cossos presentaven esgarrapades i mossegades salvatges, i estaven coberts de pels blancs. Entre les restes també van trobar urpes i ullals anormalment grans.
– Encén les torxes de la paret, Amarillo.
Les parets estaven cobertes de pintures, on indis vestits amb penatxos, oferien sacrificis en altars de pedra. Una mena d’animals, mig homes, mig rosegadors, menjaven la carn que els oferien.
En un lateral havien excavat un forat, un rastre de polsim d’or desapareixia a l’interior. Al costat, assegut, romania el cos consumit d’un franciscà, lligat pel coll amb una cadena. S’hi atansaren per mirar a l’interior. Un túnel excavat a la roca s’endinsava cap a les tenebres, només s’hi podria avançar reptant.
El cos sense vida del frare, s’alçà de cop, com una molla, llançant-se al damunt de Steak, esgarrapant-li el pit amb unes ungles afilades. La boca, oberta en un crit mut. Unes conques buides, on devien ser els ulls, el miraven sense veure’l.
Amarillo va poder separar-los. De la camisa de Steak, brollava sang.
- Malparit cura fill de puta. No està mort.
Amarillo reia. – T’has embrutat els pantalons -. Steak va agafar l’escopeta i va descarregar els dos canons. La cara demoníaca va desaparèixer sota una pluja de perdigons. Rere el fum, el cos desfigurat, lluitava per aixecar-se. Amarillo li va arrencar el cap amb un tall de matxet.
- Steak, no ha estat molt intel•ligent disparar, no sabem si hi ha algú, al túnel.
- El malparit s’ho mereixia -. I va escopinar. –Som-hi?- va dir, indicant el forat.

4 comentaris:

Hugo C. ha dit...

Entraran? No entraran? Tacháaaaan!

La Meva Perdició ha dit...

Recordes els llibres d’aventura i joc, de la Timun Mas, on podies elegir el següent pas de l’historia i si no et sortia bé sempre podies tornar a elegir una altra opció? Aquí hi ha marge, però no tant, Ja, ja, ja

chiNO ha dit...

Mola molt, senyors!!!

Unknown ha dit...

Això s’ha posat força interessant

...estic totalment enganxada!!!!!