"L'Horror de Sierra Madre". 29 - 01 - 10

(VI)

En Joe l'Escanyolit es debatia entre la lleialtat, la ràbia i la por. Lleialtat envers el seu cap, el Marshall Munroe, qui li havia ensenyat a disparar i a no tenir por de fer-ho contra un home. Ràbia en vers aquells dos desgraciats, el mestís de merda i aquell xinès que era tan despiatat com alt. I por. Molta por perquè s'havien ficat en un túnel que no sabien cap a on anava i per on gairebé no cabien, havíen sentit els crits d'un d'ells en la distància i desprès havíen trobat el cadàver aquell de rata gegant en mig d'un bassal de sang. Aquell a qui anomenàven l'Escanyolit però que feia 115 kilos de pes i que gairebé plorà d'alegria quan els homes del Marshall van arribar al corredor de la mina abandonada i que es trobava completament esgotat va arribar a la conclusió en aquell mateix moment que aquesta seria la seva última missió amb el Marshall. Si no sortia corrent no era perquè estigués massa cansat o perquè els altres el titllarien de covard, sino perquè no sabia on collons anar. O sigui que va seguir els seus companys quan van acordar caminar cap a aquella remor d'aigua que els arrivaba de més avall.

Tots desenfundaren els seus revòlvers mentre caminàven, silenciosos. En Joe l'Escanyolit també va desenfundar el seu Colt del 45 i de seguida la mà amb la que l'empunyava li va començar a suar. Estava esmaperdut en les seves cavil·lacions quanva sentir la veu d'en Vic el Verola que cridà, més endavant: - Ja us tenim fills de puta! - tot seguit d'un crit d'agonia que el va semblar colpidor.

Va córrer cap al final del corredor i va estar a punt de caure-li el Colt de la mà quan va veure l'escena que tenia al davant, que estava com congelada per la tensió. Tres dels seus quatre companys – el Marshall Munroe, Vic el Veroles i John - apuntàven els dos delinqüents. Un d'ells, Steak el mestís es trobava a terra apuntant el Marshall amb la seva dos canons, però el pitjor de tot era que Amarillo subjectava en McClaire pel coll amb una mà mentre amb l'altre blandia un gran matxet tacat de sang. Als peus d'un plorós McClaire que cada cop estava més vermell hi havia una mà que encara subjectava un revòlver. El seu braç dret acavaba en un monyó sanguinolent que regava el terra. Joe l'Escanyolit va sentir com la bilis li cremà la gola mentre li pujava a la boca, omplint-la d'un sabor amargant. Va haver de fer esforços per no vomitar.

- Silenci, desgraciats – susurrà apremiant Steak des del terra.

- Ara em faràs callar tú, fill de puta? - Tornà a cridar el Veroles.

El Marshall no deia res, però en Joe sentí la seva ira com una bofetada a la cara. Però una altra cosa inquietà molt més l'Escanyolit que no pas la ira del seu cap.

- Crec... crec... que potser seria millor que fem el que diuen.

I amb el cap assenyalà al peu de l'escala que baixava des d'on eren. Una horda d'aquelles rates gegants començava a acostarse ràpidament. Els havíen sentit.

En Joe l'Escanyolit va sentir com se li afluixava la bufeta.

"L'Horror de Sierra Madre". 17-01-10

(V)

Quan Amarillo va arribar fins on estava Steak, va començar a donar-li cops a les botes.
- Ei, cabronàs. Que passa? Desperta. Que eren aquests trets? -. La veu li sortia tenyida per un vel de por. Veia el cos sense vida d’una mena de rata, de la mida d’un gos. Tenia la pell rosada i un pelatge blanquinós. De la mandíbula, destrossada, sortien uns ullals desproporcionats.
Steak despertà atordit. – Que cony?. Ouh - . Es va endur la mà a la galta. Faltava un bon tros de carn i gotejava força sang. – Ets tu, Amarillo?. Aquesta bestia infernal, per poc no acaba amb mi -. Es lligà el mocador a la cara, per contenir la pèrdua de sang. – No ens podem quedar en aquesta trampa, hem de continuar -.
Avançaven penosament, amb poca llum. El camí seguia, eixamplant-se a estones. Diversos forats s’obrien a banda i banda, però seguien reptant pel túnel principal. De tant en tant sentien soroll d’ungles i xiscles apagats, apropant-se.
No sabien quantes hores portaven per aquells túnels demencials, quan van arribar a una part que els va permetre per fi, posar-se en peus. Una gran explosió havia obert  un forat. Una galeria s’endinsava a la foscor, apuntalada amb bigues de fusta. Devia pertànyer a les mines del poble.
Desprès de caminar una llarga estona entre rails i vagonetes abandonades, arribaren a una estació d’aprovisionament de la mina. Van tenir sort, van trobar cordes, motxilles i noves llanternes. El millor de tot, va ser un grapat de cartutxos de dinamita. A la cara dels dos homes és dibuixà un gran somriure de satisfacció.
Desprès de carregar tot el que els va semblar d’utilitat, van tornat sobre les seves passes fins la bifurcació de la mina i el túnel. Van seguir uns metres fins trobar una paret de roca. Davant tenien un gran arc de pedra d’obsidiana amb estranys gravats. Se sentia un gran soroll d’aigües. Baixaren per uns alts esglaons tallats a la roca, fins arribar a una explanada.
Era una cova gegantina, la cúpula de la qual s’alçava sobre els seus caps a centenar de metres d’alçada. Un salt d’aigua de proporcions descomunals queia en cascada cap l’abisme. Una estranya fosforescència verdosa il·luminava tota la cova. Es van atansar fins el precipici, on unes escales llimoses, baixaven bordejant les parets del barranc.
Van contemplar estorats l’espectacle que es desplegava davant els seus ulls, a gran distancia.
Una mena de ciutat de pedra, formada per temples, estàtues, places, columnes i cases, mig derruïdes i enfonsades, entre carrers laberíntics, ocupava una gran planícia envoltada per un bosc de minerals cristal·litzats. Entre les runes campaven les besties diabòliques amb que s’havien enfrontat. El més aterridor, era que d’altres, de gran alçada, caminaven erectes, amb aspecte humà. Empunyaven fuets i espases que descarregaven sobre humans encadenats, que traginaven blocs de pedra. Altres estaven tancats en corrals.
Els dos amics però, no podien apartar la vista dels temples i altars, que eren coberts d’or i pedres precioses.

"L'Horror de Sierra Madre". 09-01-10

(IV)

- I deixar aquí tirada tota aquesta pols d'or?

- Collons, Amarillo, ja la recollirem després. No veus que hi ha tot un rastre que segueix a dins del túnel? Qui sap què més en podem trobar allà dintre – replicà Steack apremiant.

- Exacte. Qui sap què més podrem trobar allà dintre. Que no has vist tot això? - va fer Amarillo abarcant tota l'estància amb un gest. Seguidament començà a recollir pols d'or i l'anà ficant a un sac que hi havia tirat entre dos cadàvers.

- A vegades ... - va començar a replicar Steak, però s'aturà quan va sentir un soroll que provenia de l'interior de l'esglèsia. Durant un segon que els semblà que durava cent anys es van quedar paralitzats, mirant-se l'un a l'altre. Però de seguida, i com si s'haguéssin comunicat mentalment, van agafar una torxa de la paret cadascun i la van apagar.

Steak acostà la seva cara a la d'Amarillo i li va dir en veu baixa:

- Ara sí que ens toca ficar-nos.

- No crec que sigui el Marshall, li portàvem massa avantatge – replicà el xinès.

- No em penso quedar a averiguar-ho.

I Steak, en un ràpid moviment es penjà l'escopeta a l'esquena, desenfundà un dels Colt i amb una llanterna d'oli a l'altra mà s'endinsà ràpidament al túnel.

- Collons – digué Amarillo entre dents, i tot penjant-se el sac a un costat del cinturó seguí el mestís.

El sostre era tan baix que tots dos havíen de reptar, però a Amarillo li semblà que avançava amb més dificultat per culpa del seu tamany. Fregava els laterals amb les espatlles i de seguida li començaren a sagnar: aquell túnel estava molt toscament escarbat a la terra, com si s'hagués fet sense cura i en sortíen puntes de pedres trencades per tot arreu. De seguida, Steak li va treure uns metres d'avantatge i el xinès es va haver d'afanyar.

Steak intentava veure alguna cosa més enllà del cercle de llum de la llanterna, però aquesta mig l'enlluernava i decidí aturar-se un segon per baixar-ne la intensitat. Ara la foscor era, si és que podía ser així, més fosca encara. Li feia la sensació que ni Amarillo amb el seu matxet la podria tallar. Però decidí deixar-se de pensaments estúpids i tornar a reptar pel túnel en el moment que va veure un reflexe vermell uns metres pel davant seu. Éren uns ulls que reflectien la llum de la llanterna i que el miràven. Durant uns segons se li tallà la respiració i només sentí un grunyit que no semblava pas humà. De sobte, aquells ulls se li llançaren a sobre i aquella bèstia colpejà la llanterna, que s'apagà. A la obscuritat sentí com unes urpes li rodejàven el cap i se li clavaven al clatell, mentre aquella cosa li mossegava la cara i va comprendre que li havia arrencat un tros de galta. El dolor el va fer reaccionar i disparà el Colt tres vegades seguides. Alguna cosa l'esquitxà els ulls, però al menys la bèstia va deixar de moure's.

"L'Horror de Sierra Madre". 02-01-10

(III)

Al fer un pas, va trepitjar uns draps i un polsim s’aixecà, fent-lo esternudar.
- Quina merda de poble miner abandonat és aquest, Steak? – va dir Amarillo.
- No cridis – va dir amb un fil de veu, sense girar-se. - Porta les llànties d’oli, no veig res.
Amarillo va atansar-se, projectant una llum esmorteïda. Eren uns parracs estripats, plens de sang seca. Un polsim daurat brillava sota el llum, el terra era ple de cabdells de pel blanc i tifes seques. A través de les finestres brutes, el sol fugia.
- Que em pengin pels pebrots si això no és or, Steak -. L’altre va assentir i va fer un gest de silenci. Apropant-se al cavall, va carregar l’escopeta a l’esquena i es va descordar els esperons. Amarillo l’imità, empunyant el matxet. De cop eren conscients del silenci que els envoltava. Van obrir la porta i van endinsar-se a la foscor.

Caminaven encongits, per un passadís de sostre baix, coberts amb mocadors per apaivagar la forta olor a putrefacció. Van arribar a una sala de maons de fang. Verges profanades, dins petits nínxols, els miraven amb ulls cecs.
- Una missió espanyola? – Murmurar Amarillo.
Una portella al terra romania oberta, del forat sortia una escala.
Van apropar les llànties. La forta ferum els va marejar. A baix, dins d’una habitació de pedra, cossos de nens, vells, homes i dones, s’amuntegaven en diferent estat de descomposició, mutilats, formant muntanyes, entre pics, pales i bíblies.
Van decidir baixar. Els cossos presentaven esgarrapades i mossegades salvatges, i estaven coberts de pels blancs. Entre les restes també van trobar urpes i ullals anormalment grans.
– Encén les torxes de la paret, Amarillo.
Les parets estaven cobertes de pintures, on indis vestits amb penatxos, oferien sacrificis en altars de pedra. Una mena d’animals, mig homes, mig rosegadors, menjaven la carn que els oferien.
En un lateral havien excavat un forat, un rastre de polsim d’or desapareixia a l’interior. Al costat, assegut, romania el cos consumit d’un franciscà, lligat pel coll amb una cadena. S’hi atansaren per mirar a l’interior. Un túnel excavat a la roca s’endinsava cap a les tenebres, només s’hi podria avançar reptant.
El cos sense vida del frare, s’alçà de cop, com una molla, llançant-se al damunt de Steak, esgarrapant-li el pit amb unes ungles afilades. La boca, oberta en un crit mut. Unes conques buides, on devien ser els ulls, el miraven sense veure’l.
Amarillo va poder separar-los. De la camisa de Steak, brollava sang.
- Malparit cura fill de puta. No està mort.
Amarillo reia. – T’has embrutat els pantalons -. Steak va agafar l’escopeta i va descarregar els dos canons. La cara demoníaca va desaparèixer sota una pluja de perdigons. Rere el fum, el cos desfigurat, lluitava per aixecar-se. Amarillo li va arrencar el cap amb un tall de matxet.
- Steak, no ha estat molt intel•ligent disparar, no sabem si hi ha algú, al túnel.
- El malparit s’ho mereixia -. I va escopinar. –Som-hi?- va dir, indicant el forat.