divendres, 24 de setembre del 2010

24-09-10


Dídac Riudavet estava més tranquil tot i l'ultima pallissa. Mitjançant una petita escudella i un dels codis secrets de la Societat dels Tretze havia contactat amb el pres de la cel·la del costat. Un gruixut mur de pedra i argamassa el separava del seu germà de sang, Mateu Andrada.

Dídac va caure presoner en una emboscada al boscos de Lluc. En el posterior viatge en vaixell va tenir temps per pensar llargament, acompanyat per les rates. Algú movia els fils contra els Tretze. Saber-se empresonat amb Mateu confirmava les seves sospites. Estaven capturant els emissaris enviats per Eudald. Però aquella missió era excepcionalment secreta, i això només podia significar que dins els Tretze havia un traïdor.


Constanzo Elimos, duc de Nicòsia esperava a les estances del palau del bisbe Idali, al carrer del Call.
Contemplava els quadres penjats. Un Felip V a cavall, un retrat conjunt dels Reis Catòlics, i un de més inquietant de Tomàs de Torquemada amb gest il·luminat.
Constanzo es va allisar el bigotet, amb gest distret de la mà mecànica que substituïa el membre amputat. Vestia a l'ultima moda de París, amb un barret d'ala gran, tocat per una gran ploma. El pegat a l'ull, i la cicatriu que li solcava la cara li donaven un aire sinistre.

Idali, que vestia els colors morats propis dels funerals i de les misses de difunts va entrar en aquell moment.
- Benvolgut Constanzo, veig que ja esteu més descansat.
El duc, es va agenollar, vesant l'anell del bisbe.
- Estimat Idali, porto un missatge del Sant Pare. Sa Santedat està al corrent de la vostra croada i vol que sapigueu que esteu en les seves pregaries.
Idali va fer aixecar el duc. Mirant-lo directament als ulls va dir-li: - espero que la meva comanda hagi estat atesa.
L'home visiblement satisfet va assentir amb el cap. - No patiu, els Àngels del Foc Sagrat, estan en marxa. La Companyia fa dos dies que va passar per Gènova. Aviat els tindrem amb nosaltres, per servir-vos.
- I vos els comandareu, duc -. Idali va mirar intencionadament l'avantbraç del duc. -Amb mà de ferro.
- No patiu eminència. Aquests impius es consumiran en el foc purificador del Senyor.

El duc i el bisbe passejaven per la galeria gòtica que donava a uns jardins interiors.
- Heu vist els nostres hostes?.
- Si senyoria. No en sortirà res de bo. Malauradament semblen cavallers lleials i honorables tot i les seves blasfemes creences.
- Teniu raó. Sabeu? Els he sotmès a tortura. No han obert boca -. Idali va arrufar les celles.

Constanzo va intentar desviar la conversa.
- I l'atac a la casa de Rocamora?.
- Oh bé, tot un èxit -. Idali somreia com una hiena. - La mascarada de l'atac ha sortit efecte. Rocamora ha mossegat l'esquer i ha sortit volant del niu.
- Volant, dieu?.
- Literalment. I l'últim que sospita és què en el seu cercle de confiança tenim un dels nostres agents.




diumenge, 12 de setembre del 2010

12-09-10

Feia tantes hores que corria pel bosc que ja no recordava cap a on anava. Tenia el cos plè de ferides que l'havien fet les branques dels arbres i les plantes. Només savia que havia de fugir, cap endavant, cap a on fos. Si es detenia, el Sant Ofici donaria amb ell, i no tenia ganes de tornar a caure a les seves mans.

------

Tot just sortir en Vicenç pel passadís, es tornà a obrir la porta del depatx de l'Eudald i entrà la seva dona, la Núria, tot carregant una pistola i vestida de viatge. 
- Té – li atançà la pistola acavada de carregar. - Suposo que no els plantaràs cara, oi?
L'Eudald estava bocabadat.
- Com?... Com t'has preparat tan ràpid?
- Porto una hora vestida, i els nens també. Són amb la minyona.
- Hem de fugir, no sé quants seran, però si porten un canó han de ser...
- Són uns quinze – l'interrompí – encara que amb ells hi han quatre o cinc cures que no van armats.
- Anem cap abaix i agafem els cavalls. Anirem per Manresa fins a Vic, i a Bas ens trobarem amb els homes.
- Eudald, estimat, sento contradir-te en aquests moments, però saps que els nens no poden caure en mans de l'esglèsia. Agafarem l'artefacte i volarem fins a Sant Cugat.
- Què? Però com vols anar amb l'artefacte? Tú no...
- Què et penses?, - l'interrompí novament la Núria al seu marit – que perquè sóc una dona no sabria manegar l'artefacte?
En Damià, el majordom, aparegué a la porta darrera la Núria:
- Disculpeu, senyor, vostè no ho sap, però la seva dona està força instruïda en la utilització de l'artefacte. La caldera ja és apunt i estarà llesta per volar en dos minuts.
L'Eudald no va haver de fer veritables esforços per tancar la boca, que li havia quedat oberta. De sobte la seva dona ressultava ésser tota una amaçona i semblava que a casa tothom ho savia menys ell. Però no era el moment de pensar en aquestes coses, tot i que si sortien d'aquesta demanaria una explicació. Ara havia de mantenir el cap fred.
- Molt bé – accedí – volaràs cap a Sant Cugat amb els nens. Amagueu-vos a Can Quitèria, i si les coses vénen mal dades, amagueu-vos al monestir.
- Al monestir? Però no és de l'esglèsia de qui hem de fugir.
- Que em bombin si aquells cures serveixen a l'esglèsia. – riguè el majordom – Disculpi, senyora, però el monestir és en mans amigues.
- L'Enric de Can Quitèria sabrà que ha de fer, Núria. Hi ha un passadís soterrat que conecta la masia amb el monestir, i per poder entrar els heu de dir: “Els camins de la lleialtat són sempre rectes”. Ells sabran qui són els nens. Quan els hi diguis. El Damià anirà amb tu.
- Amor meu, no pots fer el viatge tot sol, necessites algú que vagi amb tu.
El majordom assentí. L'Eudald el mirà un moment, i després tornà a mirar la seva dona. Davant la determinació de tots dos, li semblà que ja ho teníen tot pensat d'abans, o sigui que s'esperava una nova sorpresa. Preguntà:
- I qui us protegirà als nens i a tu?
- Tranquil, – respongué la Núria – anem amb la minyona.

diumenge, 15 d’agost del 2010

15-08-10


- Porten el segell del Papa Borgia, estaven amagats a la catedral de València. Però això no és tot -. Vicenç Montalà va apurar la copa. - Llorenç Abad va ser assassinat a Cervera, al carreró de les bruixes. Mateu Andrada va morir a Martorell, al pont del diable. Damià Torrell, no va arribar mai a Santes Creus, i en Dídac Riudavet tindria que haver tornat del Santuari de Lluc, però els nostres homes a Mallorca li van perdre la pista.
Eudald enfurismat, va colpejar la taula. Les copes van caure amb sorollosa trencadissa.
- Vicenç, una gran ombra ens amenaça. Correm gran perill. Hem d'actuar immediatament.
- Monsenyor aquí no esteu segur, tampoc la vostre família. Teniu que fugir.
Eudald, Senyor de Rocamora, Baró de Montcada i de la Vall d'en Bas, assentia. Els seus enemics és movien amb rapidesa.

Va accionar una palanca oculta sota l'escriptori. Una secció de la paret va lliscar, deixant a la vista una petita estança.
La llum va revelar antigues armadures de cavallers, escuts i pendons. Sobre un pedestal reposava un voluminós llibre.
- Vicenç, la meva família descendeix directament d'en Ramon Berenguer III, Comte de Barcelona, que ingressà a l'ordre dels Templers dies abans de morir. Com bé sabeu la Societat dels Tretze som una escissió no reconeguda del Temple.
- Sí, però això què té a veure amb el Maligne?
- L'any 1103 Berenguer és casà amb Maria Díaz de Vivar, filla del Cid. La segona filla del matrimoni, Ximena d'Osona, és casà al seu torn amb Bernat III de Besalú. Bernat morí l'any 1111 i Besalú passà a mans de Ramon Berenguer.
A Besalú, dalt del turó on hi ha les restes de la canònica de Santa Maria, és va construir el castell que encara és en peus.


Eudald, s'atansà al llibre. Resseguint amb el dit, va llegir en veu alta. - Satanàs és el pare de tot mentider. És una cita de les escriptures, Joan VIII, 44, recollida per Ausiàs March en les seves obres. A les criptes del castell, hi ha un llibre de March amagat per Berenguer. És una versió del Cants de Mort i El Cant Espiritual, que combinats indiquen la situació d'un altre llibre, que mai va veure la llum, El Cant de Condemnació. Tenim que trobar aquest llibre abans que els servidors de Satanàs.
Una forta explosió va sacsejar la torre. - Senyor ens ataquen, heu de fugir.
- Maleïts, com gosen atacar casa meva?. Escolteu Vicenç, fugiu per aquest passadís, ens trobarem a Bas, a les meves terres, d'allà marxarem cap a Besalú. Reuniu els homes i aneu pel camí de costa. Jo i la meva família anirem per Manresa fins a Vic. Us deixo en custodi aquests dos cofres, contenen l'espasa immortal del Rei Berenguer, i un calze sagrat que va pertànyer a Caterina d'Aragó. Protegiu-los amb la vostra vida, ens faran falta.
Els dos homes és van donar la mà, abans d'acomiadar-se. - Així ho faré monsenyor, confieu en mi.



la meva perdició

dissabte, 7 d’agost del 2010

07-08-10

Es va tancar la porta i per fi va poder respirar tranquil. S'atançà cap a l'ampolla de cognac i en serví una bona copa que terminà d'un glop. Semblà que els nervis finalment se li començaven a calmar. Serví una segona copa i va seure a la seva butaca. Mirava el carrer, des d'on tenia una bonica vista de la tranquila Vila de Gràcia, on havia fugit de les intrigues de la burgesia barcelonesa. I era des de Barcelona que el bisbe en persona havia pujat a les dues de la matinada a amenaçar-lo d'aquella manera. No era capaç de sapiguer com havíen arribat aquells informes a les seves mans, però s'ho temia.
Més que témer per l'amenaça d'excomunió del bisbe, Eudald de Rocamora temia per la vida dels membres de La Societat dels Tretze que encara no havien tornat de fer les seves averiguacions per tota la geografia catalana. Tan ensimismat estava que no es va adonar de l'ombra que corria pel carrer i es dirigia cap a la porta de la seva torre.
M'entre s'acavaba la segona copa, es tornà a obrir la porta i entrà el seu majordom.
- Teniu visita, senyor.
- Qui és ara?
- El que fa quatre.
- En Vicenç? Fes-lo passar immediatament, Damià. I demana-li que no faci massa soroll. Que no sé com aquest coi de bisbe no ha despertat la Núria i els nens.
- De seguida.
En Vicenç Montalà, o “el fill del sabater”, com encara el coneixien als cercles burgesos barcelonins, tot i que el seu avi ja havia ingressat a la societat de plè dret degut a la immensa fortuna que havia fet amb la fàbrica de sabates que tenia a Terrassa, era el primer membre dels Tretze que havia sortit a invetigar feia dos mesos, i des d'aleshores no n'havien tingut notícies. L'Eudald pensà que, a la fi, hi havia una bona notícia en aquell dia que havia estat tan llarg. Però el que el tornà a preocupar va ser les hores a les que arribava. Què seria allò que no el podia fer esperar a demà per explicar-li?
Va anar cap a l'ampolla de cognac i en serví, aquesta vegada, dues copes. S'havia acavat aquella meravellosa ampolla durant la nit, i ni tan sols havia tingut temps d'assaborir-lo com déu mana.
La porta es va obrir i l'entrada d'en Vicenç Montalà el va treure un altra vegada dels seus pensaments. Semblava que havia passat tota la nit cavalcant: estava brut per la pols del camí, completament suat, i a totes vistes completament esgotat. Però l'estat de fatiga del seu amic no va ser el que més li preocupà. Va ser el seu semblant pàl·lid i la seva mirada de por. Mirada que el deixà completament glaçat.
Sense dir res més, en Vicenç se li acostà i va extreure un munt de papers que deixà sobre l'escriptori de l'Eudald mentre deia:
- Aquí tens les proves.
- O sigui que és veritat? - Va fer l'Eudalt tremolant de por.
- Sí. En Satanàs és català.

diumenge, 2 de maig del 2010

02-05-10 (Final).


Les ungles li escarranxaven la cara i els braços. L'olor a mort d'aquell monstre la subjugava. Ella cridava, el dolor al ventre li pujava per l'esquena obligant-la a recargolar-se. Notava rampes a les cames, no aguantaria molta estona més.
- Empenyi, empenyi fort. Vinga no s'aturi Alícia, ja surt el cap. Una mica més.
El cap li rodava, què eren aquelles veus?. Havia perdut la consciencia. Intentava obrir els ulls, unes llums la van enlluernar. On era?. Tota suada és va saber de cop i volta a una de les infermeries de “L'Escuela de l'Armada”. Portava una bata blava tacada de sang i estava lligada amb tires de cuir sobre un llit de fusta. Ara ho recordava tot, estava a punt de parir. Allí en aquell infern, entre aquells monstres. Que seria del seu petit nadó i d'ella?. Altres companyes embarassades havien desaparegut desprès de tenir la seva criatura, i els nadons també. L'Alícia volia plorar, però ja no li quedaven llàgrimes. El part havia sigut problemàtic i llarg. Havia perdut la consciencia un parell de cops i sabia que delirava entre somnis esgarrifosos.
El doctor que la atenia no semblava mal home, l'havia cuidat mitjanament bé, comparat amb el tracte que rebia dels seus raptors. Era un miracle que estigués donant a llum, desprès de les tortures i violacions continuades. Però l'Alícia es va prometre a si mateixa, viure per tenir aquell nen, viure per sortir d'allí, recuperar-lo i poder venjar-se del sàdic que dirigia aquella abominació.
- Ja està Alícia, ja el tenim aquí. Si és una nena. Tingui, agafi-la - . L'Alícia, la va veure tan petita i rosada, embolicada en aquella tovallola, tan fràgil. El nadó obria la boca i estirava els dits, els ulls tancats. L'Alícia la va acaronar. -La meva nena, és preciosa -.
Les portes es van obrir amb un cop sec, dues infermeres van entrar. L'Alícia és va espantar. - No, no, no me la podeu treure, no us la podeu endur - .
- Alícia, calmis, calmis. Tenim que portar-la a la incubadora - . El metge ja preparava un sedant.
El seu torturador va entrar per la porta fumant un gran cigar, vestit amb l'uniforme de capità i ulleres fosques. Va mirar breument el nadó.
- Ja sap el que ha de fer. Fora- . Va dir-li a la infermera.
Llavors és va apropar a l'Alícia que plorava desesperada, intentant conservar la consciencia.
- Descansi Alícia. Ha passat per una prova molt dura. Ara ja està. Necessita recuperar forces. Recordi que fa dies que no tenim una conversa vostè i jo - . L'Alícia queia en un pou de foscor, l'últim que veia eren aquelles dents blanques perfectament alineades amb que la mossegava. I de nou era allí. Ella molt més vella, mirant per la finestra, mentre a la casa d'enfront un monstre destrossava el cos d'un noi, que ella dirigia com una titella.

***********************************************

FINAL DE RELAT I D'AQUEST BLOC


Per diversos motius, hem arribat al final del segon relat d'Històries Poc Naturals”, i coincidència, al final d'aquest bloc de curta vida.

Ha sigut un plaer compartir escriptura i evolucionar històries, sense saber que passaria la propera setmana. Gràcies als lectors i seguidors que hens heu acompanyat.

dijous, 1 d’abril del 2010

01-04-10. Alícia i el monstre


(VI)
Asseguda en una cadira, mirava per la finestra com el seu ninot creuava el carrer, rodejant la façana principal, cap la porta del magatzem del carnisser. Va tancar els ulls, no necessitava veure´l per saber el que feia. Podia fer-ho a través dels ulls del noi.
L'home caminava mecànicament, com una marioneta a qui li estiren els fils, a la mà dreta el ganivet de cuina que un dia va comprar a la tele tenda, la saliva regalimant de la boca, fins els bòxers de l'spiderman. Assistia impotent, com espectador i protagonista d'un film d'horror.
Sota la llum esbiaixada d'un fanal, va furgar el pany de la porta amb el ganivet. Un “clac”, li va indicar que era oberta. En aquell moment una alarma silenciosa es va disparar en alguna part del pis superior. Ensopegant amb taulells i cosos de vedells penjats, arribà fins una segona porta. Estava oberta. Desprès d'uns instants els ulls se li van acostumar a la foscor, podia veure els contorns dels objectes. A la dreta unes escales pujaven fins l'habitatge de l'enemic, el monstre torturador.
L'home indefens, podia sentir els records de la vella com si fossin seus. Va pujar en silenci, amb llàgrimes lliscant per les galtes. Una altre porta, el dormitori. Va obrir sense fer soroll. Retallat contra la llum de la lluna que entrava per la finestra, es veia un cos dins el llit, va entrar.
Unes ungles esmolades van caure sobre la cara, arrancant la pell en tres solcs profunds. Va caure amb un crit de ràbia, notant aquell liquid calent a les galtes. Les temples palpitant.
La vella va sentir el mateix dolor, sobtat. Per poc perd el contacte.
- Sabia que vindries bruixa. T'estava esperant. Pensaves que no sabia que m'espiaves?. La veu del carnisser no tenia el to melós que coneixien les seves clientes. Era una veu neutre, sense emocions, amoral i freda. Es passejava davant l'home que intentava posar-se en peus.
- Aixecat. Va cridar. - Fes aixecar el teu ninot. Primer acabaré amb ell i després vindré per tu. Puc ensumar la teva pudor. No en vas tenir prou, quan em vas conèixer?. Quan penso el temps que t'has pres per trobar-me i dur a terme la teva trista venjança. Tota una vida. Millor haguessis buscat un forat per amagar-te com un cucccc.
Quan acabava la darrera paraula, l'home saltà amb insospitada fúria, brandant el ganivet en un arc, enfonsant-lo fins el mànec, a la cuixa del carnisser. Aquest s'ho mirà sorprès. Amb una sola mà, va aconseguir retirar la del home, que encara empunyava l'arma.
- Obre bé els ulls, això serà la darrera cosa, que vegis, puta.
El doppelgänger, es començà a arrancar les peces de roba. Desprès amb les esmolades ungles o va fer amb la seva pròpia carn, tira a tira, descobrint un teixit sangonós i supurant.
Va obrir la boca mostrant una doble filera de dents esmolades i es va llançar sobre el seu adversari amb un crit inhumà.




dilluns, 29 de març del 2010

Qüestionari a en Mike




Aprofitant el retir forçós d'en Mike, que curiosament coincideix amb els estranys esdeveniments dels darrers dies, relacionats amb antics cultes primigenis, ens em apropat a la sinistre casa on reposa, responent el següent qüestionari:

H.P.N.: Capbussat en la teva tendra infància, quin va ser el primer llibre especial que recordes?.

MIKE: El primer que m'ha vingut a la ment, sense pensar-hi, ha estat "El Pirata Garrapata", o sigui que ens quedarem amb aquest. Però també m'agradaria esmentar "Jim Botón y Lucas el Maquinista" de Michael Ende.


H.P.N.: Has tingut mai un amic imaginari? Continueu junts? Que et xiuxiueja a l'orella?

MIKE: Mai no he tingut cap amic imaginari pròpiament dit... potser n'he tingut molts. A més de ser fill únic, era un nen una mica Lovecraft i preferia estar sol que amb companyia. Llavors, cada tarda podia tenir un amic imaginari nou... o uns quants.

H.P.N.: Trauma infantil.

MIKE: Intentar explicar als altres nens tot el que em passava pel cap i que no entenguéssin una merda. Això em continua passant, però crec que ja estic acostumat.

H.P.N.: Primera icona femenina de la que col·leccionaves fotos i amb la que bavejaves.

MIKE: Mmmm... em vénen a la ment tot un munt de personatges de còmic i de dibuixos animats o nenes de sèries. La Pipi Calzaslargas crec que va ser la primera de carn i ossos.

H.P.N.: Michael Myers o Jason? Perquè?.

MIKE: Durant molt de temps, potser era Jason més que Michael... però només perquè hi havia més pelis. Ara suposo que em quedaria amb Michael perquè m'agrada el nou tractament que li ha donat Rob Zombie al personatge... encara que si hem d'agafar un assasí amb personalitat, cap com en Freddy...

H.P.N.: Film que et va fascinar.

MIKE: Hedwig and The Angry Inch.

H.P.N.: Artur C. Clark o Isaac Asimov?

MIKE: Asimov. El meu pare n'era un gran fan i jo he tingut la sort d'heretar els llibres.

H.P.N.: Clàssics de la Hammer o de la Universal? Personatge més estimat.

MIKE: És difícil decantar-se, però les pelis de la Hammer sempre han tingut per a mí alguna cosa especial que m'ha cridat més l'atenció que les de la Universal, però m'encanta veure qualsevol d'aquests grans clàssics. Personatge? Dràcula i el Frankenstein verd amb cargols al coll.

H.P.N.: Polític sobre el que faries un relat de terror.

MIKE: Cap polític actual no es mereix aquest tipus d'atenció. M'aniria al passat, a buscar gent com Washington, Azaña, Lenin... o un que dóna molt de joc no només per la seva personalitat com per la seva obsessió per l'ocultisme és Hitler.

H.P.N.: Músic o grup de música que mereixeria morir esquarterat en un relat i/o film de terror.

MIKE: Morir esquarterats s'ho mereixen molts. Si el que volem és fer immortal algú, fem-ho amb els grans: Alice Cooper mereixeria morir, perquè sembla que és ell sempre el que mata els altres. Ah, puc dir Nekrobukkake?

H.P.N.: Autor actual que destacaries (que no estigui mort).

MIKE: George R.R. Martin. És que no m'ho penso. Però aquí a Espanya tenim Javier Negrete i Javier Calvo. I crec que ens correspon reivindicar Perucho en aquest bloc, no?

H.P.N.: Autor que reivindicaries (que estigui mort).

MIKE: És que mai ens cansarem de reivindicar Lovecraft?

H.P.N.: Darrer descobriment sorprenent.

MIKE: Fa anys que em sembla que no trobo un autor que m'hagi enlluernat de la mateixa manera que d'altres ho han fet abans, com per se un referent per a mi. Però del últims autors que he llegit destacaria Cormac McCarthy.

H.P.N.: Fantasia ideal, en que tu ets el protagonista.

MIKE: Estic podrit de pasta. M'agradaria tenir molts calers perquè hi ha una cosa que m'ecantaria comprar a cabassos: temps. Hi ha massa coses interessants per fer, veure, sentir i llegir.

H.P.N.: En quin heroi o malvat t'agradaria re-encarnar-te.

MIKE: Quan era petit volia ser Spiderman, però ara penso que això de la responsabilitat és un conyàs. Em quedo amb Lobo.

H.P.N.: Un llibre que recomanaries.

MIKE: La Conjura de los Necios de John Kennedy Toole.

H.P.N.: Un llibre que recomanaries per putejar.

MIKE: S'ha de tenir molt en conte a la persona. Segur que hi ha un llibre-tortura per a cada persona i s'ha de recomanar amb cura... Però si és per putejar, recomanaria dues grans merdes com "Sin Noticias de Gurb" o "Mecanoscrit del Segon Orígen".

* En aquest moment m'adono de la quantitat de forts medicaments que està ingerint en Mike, i atribueixo als efectes dels mateixos, aquests declaracions fora de to, reivindicant el bon nom dels llibres citats. (H.P.N)

H.P.N.: Opinió que et mereixen els super herois amb malles?

MIKE: Ells: ridículs. Elles: m'encanten.

H.P.N.: Enyores les maquines d'escriure i el paper de calca?

MIKE: No gaire... des que tenia tres anyets que a casa meva hi ha hagut ordinador (sí, al 1983!) i el soroll de la màquina d'escriure em molestava.

H.P.N.: Barón Ashelr o Barón Rojo?

MIKE: Ashler!

H.P.N.: Si tinguessis l'ocasió, quin personatge interpretaries en la ficció?

MIKE: El Iago de l'Othello de Shakespeare.

H.P.N.: Per últim, una aspiració messiànica i destructiva secreta, que et motivi per tirar endavant, fins que tot acabi.

MIKE: Mmm... no en tinc cap a gran escala. Suposo que quan perds l'adolescència perds aquestes aspiracions mesiàniques. A més, no es pot canviar el món... però si que s'hi pot vesar molta brossa encara!!!