dilluns, 22 de febrer de 2010

22-02-10. Alícia i el monstre

(II)

Aquell instint, que tantes males passades li havia jugat en altres ocasions, posant-lo en seriosos compromisos tornava a inundar-lo. Sabia que no podria resistir-se. Tampoc ho volia. Mentalment va veure la imatge. Ell estirant els braços, empenyent-la escales avall. La vella, feta un farcell de fràgils ossos, colpejant entre la barana i el marbre, fins jeure en un basalt de sang. Si, necessitava fer-ho.
Ja s'atansava cap a ella, els ulls, guspires d'odi, un somriure foll a la cara. Ella es va girar. La seva cara el va fer retrocedir. L'odi que veia a la cara de la seva veïna, era més fosc i temible que el seu propi. Els pocs cabells blancs i liles que deixaven a la vista un crani petit i rosat, creaven un urea de medusa maligne. Uns minúsculs ulls vidriosos dins les conques enfonsades, el miraven desafiants. La pell apergaminada sobre l'ossamenta tenia una lluïssor malsana. Va obrir la boca, les seves paraules el van colpejar amb força. Com si li haguessin clavat una barra de ferro als ronyons.
- Porto cent anys esquivant la mort, tros de merda. Ni ho intentis -. La veu autoritària, el to subjugant. Notava que li faltava la respiració, només podia estar-se allí quiet, sense moure's, totalment paralitzat. Per primer cop a la seva vida, entenia que devia sentir una mosca atrapada en un teranyina. Tenia la vista fixa en la boca oberta de la vella, un pou fosc sense dents, que l'engolia, xuclant-li la vida i l'esperit. Estava terroritzat. En un altre nivell de percepció va notar com mullava els pantalons. Li va semblar una eternitat però la vella va tornara a parlar. - Vinga, fuig, rata, torna a amagar-te a la teva cova. Tindràs sort si me'n oblido de tu i no pujo desprès a veure't - .
L'home va pujar corrent i cridant, fins ficar-se a casa. La dona encara el sentia cridar, mentre tornava a baixar lentament les escales. Potser aquell homenet, li seria útil en un futur proper. Per fi va arribar al portal. Estava més cansada que de costum. L'esforç per l'enfrontament li havia drenat les energies. Va esperar mentre recuperava l'alè, fixant la mirada en la tenda de embotits que hi havia enfront de casa. Allí estava ell, com sempre rere el mostrador, embolicant salsitxes i tallant costelles. Tant simpàtic i amable amb les clientes. El protagonista dels seus malsons que es repetien cada nit, torturant-la, impedint-li el descans, desprès de tants anys. El monstre. L'odiat enemic, disfressat de xai, matant xais.
Que diferent de, quan vint-i-cinc anys enrere comandava un dels més sanguinaris centres de repressió, sota el regne del terror instaurat per Videla a l'Argentina. Podia canviar l'aparença externa, fins i tot de cos tantes vegades com volgués, però el que hi havia a sota no ho podia amagar. No a ella. Com tants matins el va observar una llarga estona. Gaudint mentre l'espiava. Aviat, aprofitaria la seva ocasió. Li havia costat molt trobar-lo. Però aquest cop no escaparia.