"L'Horror de Sierra Madre". 17-01-10

(V)

Quan Amarillo va arribar fins on estava Steak, va començar a donar-li cops a les botes.
- Ei, cabronàs. Que passa? Desperta. Que eren aquests trets? -. La veu li sortia tenyida per un vel de por. Veia el cos sense vida d’una mena de rata, de la mida d’un gos. Tenia la pell rosada i un pelatge blanquinós. De la mandíbula, destrossada, sortien uns ullals desproporcionats.
Steak despertà atordit. – Que cony?. Ouh - . Es va endur la mà a la galta. Faltava un bon tros de carn i gotejava força sang. – Ets tu, Amarillo?. Aquesta bestia infernal, per poc no acaba amb mi -. Es lligà el mocador a la cara, per contenir la pèrdua de sang. – No ens podem quedar en aquesta trampa, hem de continuar -.
Avançaven penosament, amb poca llum. El camí seguia, eixamplant-se a estones. Diversos forats s’obrien a banda i banda, però seguien reptant pel túnel principal. De tant en tant sentien soroll d’ungles i xiscles apagats, apropant-se.
No sabien quantes hores portaven per aquells túnels demencials, quan van arribar a una part que els va permetre per fi, posar-se en peus. Una gran explosió havia obert  un forat. Una galeria s’endinsava a la foscor, apuntalada amb bigues de fusta. Devia pertànyer a les mines del poble.
Desprès de caminar una llarga estona entre rails i vagonetes abandonades, arribaren a una estació d’aprovisionament de la mina. Van tenir sort, van trobar cordes, motxilles i noves llanternes. El millor de tot, va ser un grapat de cartutxos de dinamita. A la cara dels dos homes és dibuixà un gran somriure de satisfacció.
Desprès de carregar tot el que els va semblar d’utilitat, van tornat sobre les seves passes fins la bifurcació de la mina i el túnel. Van seguir uns metres fins trobar una paret de roca. Davant tenien un gran arc de pedra d’obsidiana amb estranys gravats. Se sentia un gran soroll d’aigües. Baixaren per uns alts esglaons tallats a la roca, fins arribar a una explanada.
Era una cova gegantina, la cúpula de la qual s’alçava sobre els seus caps a centenar de metres d’alçada. Un salt d’aigua de proporcions descomunals queia en cascada cap l’abisme. Una estranya fosforescència verdosa il·luminava tota la cova. Es van atansar fins el precipici, on unes escales llimoses, baixaven bordejant les parets del barranc.
Van contemplar estorats l’espectacle que es desplegava davant els seus ulls, a gran distancia.
Una mena de ciutat de pedra, formada per temples, estàtues, places, columnes i cases, mig derruïdes i enfonsades, entre carrers laberíntics, ocupava una gran planícia envoltada per un bosc de minerals cristal·litzats. Entre les runes campaven les besties diabòliques amb que s’havien enfrontat. El més aterridor, era que d’altres, de gran alçada, caminaven erectes, amb aspecte humà. Empunyaven fuets i espases que descarregaven sobre humans encadenats, que traginaven blocs de pedra. Altres estaven tancats en corrals.
Els dos amics però, no podien apartar la vista dels temples i altars, que eren coberts d’or i pedres precioses.