divendres, 5 de febrer de 2010

"L'Horror de Sierra Madre" (final). 06-02-10

(VII) i Final

Buck i els seus homes es van girar a temps per veure com l'Escanyolit passava corrent entre ells, amb una velocitat impossible per aquell cos. Peró van reaccionar al veure el que els queia al damunt. De la foscor brollaven aquelles monstruoses besties, arrancant amb les ungles, espurnes de la pedra. Els tres homes van prémer el gallet, un cop i un altre, les besties grimpaven abans de caure abatudes. L'atmosfera es va emplenar de fum de pólvora. Monroe, El Veroles i John, reculaven lentament, carregant els tambors ja calents, i tornant a disparar. Eren molt a prop.
Joe es va trobar de cara amb els dos bandits, i va aturar la carrera. El xinés escanyava al pobre McClaire, que tenia la cara verda. El noi s'ho havia fet a sobre. El coll es va partir, i el va tirar com un ninot. Steak tenia a les mans una metxa i un cartutx de dinamita i l'estava encenent. Somreia. Li va costar uns segons poder cridar.
-Buck, Vic, sortiu, tenen dinamita, collons -. Era massa tard, el cartutx volava pels aires i anava a caure contra l'arc d'entrada. Amarillo i Steak corrien cap el precipici.
La explosió va ser demolidora. Joe, abans que una pedra li fes perdre la consciencia, va veure com, dotzenes d'aquelles besties rebentaven, juntament amb tones de pedra, que es venien avall. Buck i els nois van desaparèixer entre la runa. Desprès la foscor.
Amarillo i Steak, miraven cap la Ciutat que s'estenia al fons. Uns corns, bramaven, i milers d'aquelles besties corrien cap la paret del barranc. Els esperonaven aquells dimonis, armats, sortits d'un malson.
- Que fem Steak?, estem atrapats -.
- Calma, mira les escales, s'endinsen en trams a la paret, si baixem, potser trobarem una altre sortida -.
En aquell moment, un cos ensangonat, es va tirar sobre Amarillo, colpejant-lo salvatgement al cap amb un revòlver. Amarillo s'hi va tornar disparant a cegues la seva arma. Peró relliscà, perdent peu. Amarillo i Buck Monroe, van caure al buit, entre udols.
Steak es quedà mirant com els homes desapareixien muntanya avall. Escopinà, i es llançà a la carrera per les escales. Li quedava poc temps. Anava llençant cartutxos de dinamita a les besties que pujaven, fins que no li van quedar. Llavors es va parapetar rere una gran roca, treien l'escopeta. Quedaven pocs cartutxos, però no l'agafarien viu. Tornà a escopinar i s'adonà que una mà sobresortia entre els rocs. - Amarillo, ets viu? -. el seu company no es movia.
Quan s'aixecà notà contra el cap, el fred metall d'un canó, i el só d'un percussor amartellant-se.
- Pels nois -. Va sentir, mentre es girava. La bala, va entrar per una galta, sortint per l'altra, destrossant en el seu camí, llengua, ossos i dents. Va caure com un ninot.
Joe l'Escanyolit, va abaixar el colt, contemplant fascinat com aquells monstres l'envoltaven, en silenci, fins rodejar-lo. Es va sentir un ultim crit punyent, i tots a una, li van saltar a sobre.

3 comentaris:

La Meva Perdició ha dit...

Ja teniu l'ultima part del primer relat d'Històries Poc Naturals. Funciona bé si el llegeixes escoltant l'Ace of Spades de Motörhead. :)

Hugo C. ha dit...

Jajajaja! Sí! L'Ace of Spades o el Born To Raise Hell!!!

La Meva Perdició ha dit...

Teniu penjat un final alternatiu exclusiu, al Facebook d'Històries Poc Naturals.