"L'Horror de Sierra Madre". 09-01-10

(IV)

- I deixar aquí tirada tota aquesta pols d'or?

- Collons, Amarillo, ja la recollirem després. No veus que hi ha tot un rastre que segueix a dins del túnel? Qui sap què més en podem trobar allà dintre – replicà Steack apremiant.

- Exacte. Qui sap què més podrem trobar allà dintre. Que no has vist tot això? - va fer Amarillo abarcant tota l'estància amb un gest. Seguidament començà a recollir pols d'or i l'anà ficant a un sac que hi havia tirat entre dos cadàvers.

- A vegades ... - va començar a replicar Steak, però s'aturà quan va sentir un soroll que provenia de l'interior de l'esglèsia. Durant un segon que els semblà que durava cent anys es van quedar paralitzats, mirant-se l'un a l'altre. Però de seguida, i com si s'haguéssin comunicat mentalment, van agafar una torxa de la paret cadascun i la van apagar.

Steak acostà la seva cara a la d'Amarillo i li va dir en veu baixa:

- Ara sí que ens toca ficar-nos.

- No crec que sigui el Marshall, li portàvem massa avantatge – replicà el xinès.

- No em penso quedar a averiguar-ho.

I Steak, en un ràpid moviment es penjà l'escopeta a l'esquena, desenfundà un dels Colt i amb una llanterna d'oli a l'altra mà s'endinsà ràpidament al túnel.

- Collons – digué Amarillo entre dents, i tot penjant-se el sac a un costat del cinturó seguí el mestís.

El sostre era tan baix que tots dos havíen de reptar, però a Amarillo li semblà que avançava amb més dificultat per culpa del seu tamany. Fregava els laterals amb les espatlles i de seguida li començaren a sagnar: aquell túnel estava molt toscament escarbat a la terra, com si s'hagués fet sense cura i en sortíen puntes de pedres trencades per tot arreu. De seguida, Steak li va treure uns metres d'avantatge i el xinès es va haver d'afanyar.

Steak intentava veure alguna cosa més enllà del cercle de llum de la llanterna, però aquesta mig l'enlluernava i decidí aturar-se un segon per baixar-ne la intensitat. Ara la foscor era, si és que podía ser així, més fosca encara. Li feia la sensació que ni Amarillo amb el seu matxet la podria tallar. Però decidí deixar-se de pensaments estúpids i tornar a reptar pel túnel en el moment que va veure un reflexe vermell uns metres pel davant seu. Éren uns ulls que reflectien la llum de la llanterna i que el miràven. Durant uns segons se li tallà la respiració i només sentí un grunyit que no semblava pas humà. De sobte, aquells ulls se li llançaren a sobre i aquella bèstia colpejà la llanterna, que s'apagà. A la obscuritat sentí com unes urpes li rodejàven el cap i se li clavaven al clatell, mentre aquella cosa li mossegava la cara i va comprendre que li havia arrencat un tros de galta. El dolor el va fer reaccionar i disparà el Colt tres vegades seguides. Alguna cosa l'esquitxà els ulls, però al menys la bèstia va deixar de moure's.