divendres, 29 de gener del 2010

"L'Horror de Sierra Madre". 29 - 01 - 10

(VI)
En Joe l'Escanyolit es debatia entre la lleialtat, la ràbia i la por. Lleialtat envers el seu cap, el Marshall Munroe, qui li havia ensenyat a disparar i a no tenir por de fer-ho contra un home. Ràbia en vers aquells dos desgraciats, el mestís de merda i aquell xinès que era tan despiatat com alt. I por. Molta por perquè s'havien ficat en un túnel que no sabien cap a on anava i per on gairebé no cabien, havíen sentit els crits d'un d'ells en la distància i desprès havíen trobat el cadàver aquell de rata gegant en mig d'un bassal de sang. Aquell a qui anomenàven l'Escanyolit però que feia 115 kilos de pes i que gairebé plorà d'alegria quan els homes del Marshall van arribar al corredor de la mina abandonada i que es trobava completament esgotat va arribar a la conclusió en aquell mateix moment que aquesta seria la seva última missió amb el Marshall. Si no sortia corrent no era perquè estigués massa cansat o perquè els altres el titllarien de covard, sino perquè no sabia on collons anar. O sigui que va seguir els seus companys quan van acordar caminar cap a aquella remor d'aigua que els arrivaba de més avall.
Tots desenfundaren els seus revòlvers mentre caminàven, silenciosos. En Joe l'Escanyolit també va desenfundar el seu Colt del 45 i de seguida la mà amb la que l'empunyava li va començar a suar. Estava esmaperdut en les seves cavil·lacions quanva sentir la veu d'en Vic el Verola que cridà, més endavant: - Ja us tenim fills de puta! - tot seguit d'un crit d'agonia que el va semblar colpidor.

Va córrer cap al final del corredor i va estar a punt de caure-li el Colt de la mà quan va veure l'escena que tenia al davant, que estava com congelada per la tensió. Tres dels seus quatre companys – el Marshall Munroe, Vic el Veroles i John - apuntàven els dos delinqüents. Un d'ells, Steak el mestís es trobava a terra apuntant el Marshall amb la seva dos canons, però el pitjor de tot era que Amarillo subjectava en McClaire pel coll amb una mà mentre amb l'altre blandia un gran matxet tacat de sang. Als peus d'un plorós McClaire que cada cop estava més vermell hi havia una mà que encara subjectava un revòlver. El seu braç dret acavaba en un monyó sanguinolent que regava el terra. Joe l'Escanyolit va sentir com la bilis li cremà la gola mentre li pujava a la boca, omplint-la d'un sabor amargant. Va haver de fer esforços per no vomitar.
- Silenci, desgraciats – susurrà apremiant Steak des del terra.
- Ara em faràs callar tú, fill de puta? - Tornà a cridar el Veroles.
El Marshall no deia res, però en Joe sentí la seva ira com una bofetada a la cara. Però una altra cosa inquietà molt més l'Escanyolit que no pas la ira del seu cap.
- Crec... crec... que potser seria millor que fem el que diuen.
I amb el cap assenyalà al peu de l'escala que baixava des d'on eren. Una horda d'aquelles rates gegants començava a acostarse ràpidament. Els havíen sentit.
En Joe l'Escanyolit va sentir com se li afluixava la bufeta.

2 comentaris:

Hugo C. ha dit...

Nois!!!
Sento el retard a publicar aquesta entrega. He tingut motius canins per no fer-ho!
Però estigueu atents aquests dies al Facebook, que hi haurà sorpresetes!!!

La Meva Perdició ha dit...

Neng, arriba amb retard, però quin nus!. Ja sabia jo que feia temps que tenies ganes de fer entrar en acció els homes d'en Buck Monroe.
Així Sia. Alea Iacta est!
Això son les Termopiles? Riu-te dels espartans, ja!