diumenge, 27 de desembre de 2009

"L'Horror de Sierra Madre". 27-12-09

(II)
Quan van entrar al que semblava el carrer principal, si és que se'n podia dir així, només en sentiren un colpador silenci. Era un silenci que ho cobria tot com si es tractés d'una boira invissible. Un silenci que t'atrapava el cor amb una mà gelada i que fins i tot uns cors tan durs com els d'Amarillo i Steak es van veure afectats. No sabíen per què, però tots dos van notar com el fred els pujava per l'esquena. Però si l'un sentia el mateix que l'altre, mai no ho van arribar a saber, perquè no sería cap d'ells el qui ho comentaria primer.
Només el súbit canvi de direcció d'ambdós cavalls els va treure de l'ensimismament. Com si ja sapiguéssin on havíen d'anar, les malmeses bèsties es dirigiren, amb les seves últimes forces, cap a l'abeurador que hi havia davant del saloon. Però totes dues piafaren de frustració en trobar-se'l ple de pols i sense un rastre d'aigua.
- Merda de bèstia idiota – va riure Amarillo mentre li propinava un fort clatellot al seu cavall entre les orelles – quina merda de sorpresa, eh?
Mentre Amarillo continuava rient i baixava de la sella, Steak mirà al seu voltant i giguè:
- Hauríem d'amagar els cavalls a algún lloc. Sembla que aquests dos no ens en duran gaire lluny.
- Sembla que allà hi ha una quadra, els podríem deixar allà i amb una mica de sort encara trobaran alguna cosa per menjar.
- No diguis bestieses, Amarillo – replicà Steak – precisament serà el primer lloc on mirarien. Els fotrem a l'esglèsia del poble. Som-hi.
I esperonà el seu cavall cap a l'esglèsia sense esperar que Amarillo el seguís. La porta principal estava oberta i entrà sense baixar-se del cavall. Sempre havia volgut entrar en una esglèsia mentre dispara i sentia la gent cridar i el cura s'agenollava pregant aquella merda de pregàries. Però es va haver de conformar amb entrar en un vell edifici de fusta buit excepte pels núvols de pols que aixecava el seu cavall i pels bancs intactes que omplien l'estància. Semblava com si fes anys que ningú no entrava a aquella esglèsia i hagués estat abandonada d'un dia per l'altre. Tot romania intacte.
- Steak, collons, – cridà Amarillo des de l'entrada – no corris tant que aquest bitxo ja no tira.
Tirava fortament de les rendes del seu cavall per fer-lo entrar, però aquest semblava que hagués de caure a terra en qualsevol moment.
- Si no tractéssis els animals com els tractes et durarien més. - Va fer Steak mentre baixava del cavall i lligava les rendes a la primera fila de bancs. - Encara que ja dóna igual, aquests ja no ens duran enlloc. Si no trovem res per menjar, potser haurem de fer bistec de cavall. Com a mínim quan estan morts no fan soroll.
- Ja! - riguè Amarillo sonorament, i dirigint-se cap a la seva montura li escopí – si trobo confitura de poma no t'emescapes.
Mentre Amarillo continuava rient-se i treient-li al cavall les alforjes, Steak es dirigí cap a darrera de l'altar. Havia sentit una extranya olor i instintivament va dirigir la seva mà dreta cap al mànec del fuet. Alguna cosa no estava bé en aquella esglèsia, i la sensació de fred encara no li havia abandonat l'esquena. Darrera de l'altar hi havia una porta que possiblement dúia cap a la sagristía, i cap allà semblava que la olor es feia més forta. A poc a poc i mirant de no fer soroll encara que no sabia per què, enfilà cap a la porta.

3 comentaris:

La Meva Perdició ha dit...

Molt bé, el nus de tensió està aquí mateix, es palpa la tragèdia, taxan, taxan ……

Hugo C. ha dit...

A veure que fots a darrera la porta... XD

Unknown ha dit...

No sé si podré esperar-me una setmana!!!!