diumenge, 12 de setembre de 2010

12-09-10

Feia tantes hores que corria pel bosc que ja no recordava cap a on anava. Tenia el cos plè de ferides que l'havien fet les branques dels arbres i les plantes. Només savia que havia de fugir, cap endavant, cap a on fos. Si es detenia, el Sant Ofici donaria amb ell, i no tenia ganes de tornar a caure a les seves mans.

------

Tot just sortir en Vicenç pel passadís, es tornà a obrir la porta del depatx de l'Eudald i entrà la seva dona, la Núria, tot carregant una pistola i vestida de viatge. 
- Té – li atançà la pistola acavada de carregar. - Suposo que no els plantaràs cara, oi?
L'Eudald estava bocabadat.
- Com?... Com t'has preparat tan ràpid?
- Porto una hora vestida, i els nens també. Són amb la minyona.
- Hem de fugir, no sé quants seran, però si porten un canó han de ser...
- Són uns quinze – l'interrompí – encara que amb ells hi han quatre o cinc cures que no van armats.
- Anem cap abaix i agafem els cavalls. Anirem per Manresa fins a Vic, i a Bas ens trobarem amb els homes.
- Eudald, estimat, sento contradir-te en aquests moments, però saps que els nens no poden caure en mans de l'esglèsia. Agafarem l'artefacte i volarem fins a Sant Cugat.
- Què? Però com vols anar amb l'artefacte? Tú no...
- Què et penses?, - l'interrompí novament la Núria al seu marit – que perquè sóc una dona no sabria manegar l'artefacte?
En Damià, el majordom, aparegué a la porta darrera la Núria:
- Disculpeu, senyor, vostè no ho sap, però la seva dona està força instruïda en la utilització de l'artefacte. La caldera ja és apunt i estarà llesta per volar en dos minuts.
L'Eudald no va haver de fer veritables esforços per tancar la boca, que li havia quedat oberta. De sobte la seva dona ressultava ésser tota una amaçona i semblava que a casa tothom ho savia menys ell. Però no era el moment de pensar en aquestes coses, tot i que si sortien d'aquesta demanaria una explicació. Ara havia de mantenir el cap fred.
- Molt bé – accedí – volaràs cap a Sant Cugat amb els nens. Amagueu-vos a Can Quitèria, i si les coses vénen mal dades, amagueu-vos al monestir.
- Al monestir? Però no és de l'esglèsia de qui hem de fugir.
- Que em bombin si aquells cures serveixen a l'esglèsia. – riguè el majordom – Disculpi, senyora, però el monestir és en mans amigues.
- L'Enric de Can Quitèria sabrà que ha de fer, Núria. Hi ha un passadís soterrat que conecta la masia amb el monestir, i per poder entrar els heu de dir: “Els camins de la lleialtat són sempre rectes”. Ells sabran qui són els nens. Quan els hi diguis. El Damià anirà amb tu.
- Amor meu, no pots fer el viatge tot sol, necessites algú que vagi amb tu.
El majordom assentí. L'Eudald el mirà un moment, i després tornà a mirar la seva dona. Davant la determinació de tots dos, li semblà que ja ho teníen tot pensat d'abans, o sigui que s'esperava una nova sorpresa. Preguntà:
- I qui us protegirà als nens i a tu?
- Tranquil, – respongué la Núria – anem amb la minyona.

4 comentaris:

La Meva Perdició ha dit...

Un començament inquietant.
S'ha fet esperar però valia la pena. Molt curiós aquest giny volador. També Hi ha per treure suc amb el nou protagonisme de la Núria. ^_^ Felicitats.

Porny ha dit...

A punt he estat de fer-li treure una katana! (Però això li deixo a la minyona XD)

Núria ha dit...

ji ji ji, i això de l'artefacte volador és tota una sorpresa!! felicitats Hugo

uffff, com m'ho faré ara per esperar fins els proper... això em passa per llegir-me els tres de cop ^_^

p.d.- per cert Núries al poder!!!!!

Porny ha dit...

Havia de ficar una mica d'Steam Punk com fos ;p