divendres, 24 de setembre de 2010

24-09-10


Dídac Riudavet estava més tranquil tot i l'ultima pallissa. Mitjançant una petita escudella i un dels codis secrets de la Societat dels Tretze havia contactat amb el pres de la cel·la del costat. Un gruixut mur de pedra i argamassa el separava del seu germà de sang, Mateu Andrada.

Dídac va caure presoner en una emboscada al boscos de Lluc. En el posterior viatge en vaixell va tenir temps per pensar llargament, acompanyat per les rates. Algú movia els fils contra els Tretze. Saber-se empresonat amb Mateu confirmava les seves sospites. Estaven capturant els emissaris enviats per Eudald. Però aquella missió era excepcionalment secreta, i això només podia significar que dins els Tretze havia un traïdor.


Constanzo Elimos, duc de Nicòsia esperava a les estances del palau del bisbe Idali, al carrer del Call.
Contemplava els quadres penjats. Un Felip V a cavall, un retrat conjunt dels Reis Catòlics, i un de més inquietant de Tomàs de Torquemada amb gest il·luminat.
Constanzo es va allisar el bigotet, amb gest distret de la mà mecànica que substituïa el membre amputat. Vestia a l'ultima moda de París, amb un barret d'ala gran, tocat per una gran ploma. El pegat a l'ull, i la cicatriu que li solcava la cara li donaven un aire sinistre.

Idali, que vestia els colors morats propis dels funerals i de les misses de difunts va entrar en aquell moment.
- Benvolgut Constanzo, veig que ja esteu més descansat.
El duc, es va agenollar, vesant l'anell del bisbe.
- Estimat Idali, porto un missatge del Sant Pare. Sa Santedat està al corrent de la vostra croada i vol que sapigueu que esteu en les seves pregaries.
Idali va fer aixecar el duc. Mirant-lo directament als ulls va dir-li: - espero que la meva comanda hagi estat atesa.
L'home visiblement satisfet va assentir amb el cap. - No patiu, els Àngels del Foc Sagrat, estan en marxa. La Companyia fa dos dies que va passar per Gènova. Aviat els tindrem amb nosaltres, per servir-vos.
- I vos els comandareu, duc -. Idali va mirar intencionadament l'avantbraç del duc. -Amb mà de ferro.
- No patiu eminència. Aquests impius es consumiran en el foc purificador del Senyor.

El duc i el bisbe passejaven per la galeria gòtica que donava a uns jardins interiors.
- Heu vist els nostres hostes?.
- Si senyoria. No en sortirà res de bo. Malauradament semblen cavallers lleials i honorables tot i les seves blasfemes creences.
- Teniu raó. Sabeu? Els he sotmès a tortura. No han obert boca -. Idali va arrufar les celles.

Constanzo va intentar desviar la conversa.
- I l'atac a la casa de Rocamora?.
- Oh bé, tot un èxit -. Idali somreia com una hiena. - La mascarada de l'atac ha sortit efecte. Rocamora ha mossegat l'esquer i ha sortit volant del niu.
- Volant, dieu?.
- Literalment. I l'últim que sospita és què en el seu cercle de confiança tenim un dels nostres agents.




diumenge, 12 de setembre de 2010

12-09-10

Feia tantes hores que corria pel bosc que ja no recordava cap a on anava. Tenia el cos plè de ferides que l'havien fet les branques dels arbres i les plantes. Només savia que havia de fugir, cap endavant, cap a on fos. Si es detenia, el Sant Ofici donaria amb ell, i no tenia ganes de tornar a caure a les seves mans.

------

Tot just sortir en Vicenç pel passadís, es tornà a obrir la porta del depatx de l'Eudald i entrà la seva dona, la Núria, tot carregant una pistola i vestida de viatge. 
- Té – li atançà la pistola acavada de carregar. - Suposo que no els plantaràs cara, oi?
L'Eudald estava bocabadat.
- Com?... Com t'has preparat tan ràpid?
- Porto una hora vestida, i els nens també. Són amb la minyona.
- Hem de fugir, no sé quants seran, però si porten un canó han de ser...
- Són uns quinze – l'interrompí – encara que amb ells hi han quatre o cinc cures que no van armats.
- Anem cap abaix i agafem els cavalls. Anirem per Manresa fins a Vic, i a Bas ens trobarem amb els homes.
- Eudald, estimat, sento contradir-te en aquests moments, però saps que els nens no poden caure en mans de l'esglèsia. Agafarem l'artefacte i volarem fins a Sant Cugat.
- Què? Però com vols anar amb l'artefacte? Tú no...
- Què et penses?, - l'interrompí novament la Núria al seu marit – que perquè sóc una dona no sabria manegar l'artefacte?
En Damià, el majordom, aparegué a la porta darrera la Núria:
- Disculpeu, senyor, vostè no ho sap, però la seva dona està força instruïda en la utilització de l'artefacte. La caldera ja és apunt i estarà llesta per volar en dos minuts.
L'Eudald no va haver de fer veritables esforços per tancar la boca, que li havia quedat oberta. De sobte la seva dona ressultava ésser tota una amaçona i semblava que a casa tothom ho savia menys ell. Però no era el moment de pensar en aquestes coses, tot i que si sortien d'aquesta demanaria una explicació. Ara havia de mantenir el cap fred.
- Molt bé – accedí – volaràs cap a Sant Cugat amb els nens. Amagueu-vos a Can Quitèria, i si les coses vénen mal dades, amagueu-vos al monestir.
- Al monestir? Però no és de l'esglèsia de qui hem de fugir.
- Que em bombin si aquells cures serveixen a l'esglèsia. – riguè el majordom – Disculpi, senyora, però el monestir és en mans amigues.
- L'Enric de Can Quitèria sabrà que ha de fer, Núria. Hi ha un passadís soterrat que conecta la masia amb el monestir, i per poder entrar els heu de dir: “Els camins de la lleialtat són sempre rectes”. Ells sabran qui són els nens. Quan els hi diguis. El Damià anirà amb tu.
- Amor meu, no pots fer el viatge tot sol, necessites algú que vagi amb tu.
El majordom assentí. L'Eudald el mirà un moment, i després tornà a mirar la seva dona. Davant la determinació de tots dos, li semblà que ja ho teníen tot pensat d'abans, o sigui que s'esperava una nova sorpresa. Preguntà:
- I qui us protegirà als nens i a tu?
- Tranquil, – respongué la Núria – anem amb la minyona.