diumenge, 2 de maig de 2010

02-05-10 (Final).


Les ungles li escarranxaven la cara i els braços. L'olor a mort d'aquell monstre la subjugava. Ella cridava, el dolor al ventre li pujava per l'esquena obligant-la a recargolar-se. Notava rampes a les cames, no aguantaria molta estona més.
- Empenyi, empenyi fort. Vinga no s'aturi Alícia, ja surt el cap. Una mica més.
El cap li rodava, què eren aquelles veus?. Havia perdut la consciencia. Intentava obrir els ulls, unes llums la van enlluernar. On era?. Tota suada és va saber de cop i volta a una de les infermeries de “L'Escuela de l'Armada”. Portava una bata blava tacada de sang i estava lligada amb tires de cuir sobre un llit de fusta. Ara ho recordava tot, estava a punt de parir. Allí en aquell infern, entre aquells monstres. Que seria del seu petit nadó i d'ella?. Altres companyes embarassades havien desaparegut desprès de tenir la seva criatura, i els nadons també. L'Alícia volia plorar, però ja no li quedaven llàgrimes. El part havia sigut problemàtic i llarg. Havia perdut la consciencia un parell de cops i sabia que delirava entre somnis esgarrifosos.
El doctor que la atenia no semblava mal home, l'havia cuidat mitjanament bé, comparat amb el tracte que rebia dels seus raptors. Era un miracle que estigués donant a llum, desprès de les tortures i violacions continuades. Però l'Alícia es va prometre a si mateixa, viure per tenir aquell nen, viure per sortir d'allí, recuperar-lo i poder venjar-se del sàdic que dirigia aquella abominació.
- Ja està Alícia, ja el tenim aquí. Si és una nena. Tingui, agafi-la - . L'Alícia, la va veure tan petita i rosada, embolicada en aquella tovallola, tan fràgil. El nadó obria la boca i estirava els dits, els ulls tancats. L'Alícia la va acaronar. -La meva nena, és preciosa -.
Les portes es van obrir amb un cop sec, dues infermeres van entrar. L'Alícia és va espantar. - No, no, no me la podeu treure, no us la podeu endur - .
- Alícia, calmis, calmis. Tenim que portar-la a la incubadora - . El metge ja preparava un sedant.
El seu torturador va entrar per la porta fumant un gran cigar, vestit amb l'uniforme de capità i ulleres fosques. Va mirar breument el nadó.
- Ja sap el que ha de fer. Fora- . Va dir-li a la infermera.
Llavors és va apropar a l'Alícia que plorava desesperada, intentant conservar la consciencia.
- Descansi Alícia. Ha passat per una prova molt dura. Ara ja està. Necessita recuperar forces. Recordi que fa dies que no tenim una conversa vostè i jo - . L'Alícia queia en un pou de foscor, l'últim que veia eren aquelles dents blanques perfectament alineades amb que la mossegava. I de nou era allí. Ella molt més vella, mirant per la finestra, mentre a la casa d'enfront un monstre destrossava el cos d'un noi, que ella dirigia com una titella.

***********************************************

FINAL DE RELAT I D'AQUEST BLOC


Per diversos motius, hem arribat al final del segon relat d'Històries Poc Naturals”, i coincidència, al final d'aquest bloc de curta vida.

Ha sigut un plaer compartir escriptura i evolucionar històries, sense saber que passaria la propera setmana. Gràcies als lectors i seguidors que hens heu acompanyat.