dilluns, 29 de març de 2010

Qüestionari a en Mike




Aprofitant el retir forçós d'en Mike, que curiosament coincideix amb els estranys esdeveniments dels darrers dies, relacionats amb antics cultes primigenis, ens em apropat a la sinistre casa on reposa, responent el següent qüestionari:

H.P.N.: Capbussat en la teva tendra infància, quin va ser el primer llibre especial que recordes?.

MIKE: El primer que m'ha vingut a la ment, sense pensar-hi, ha estat "El Pirata Garrapata", o sigui que ens quedarem amb aquest. Però també m'agradaria esmentar "Jim Botón y Lucas el Maquinista" de Michael Ende.


H.P.N.: Has tingut mai un amic imaginari? Continueu junts? Que et xiuxiueja a l'orella?

MIKE: Mai no he tingut cap amic imaginari pròpiament dit... potser n'he tingut molts. A més de ser fill únic, era un nen una mica Lovecraft i preferia estar sol que amb companyia. Llavors, cada tarda podia tenir un amic imaginari nou... o uns quants.

H.P.N.: Trauma infantil.

MIKE: Intentar explicar als altres nens tot el que em passava pel cap i que no entenguéssin una merda. Això em continua passant, però crec que ja estic acostumat.

H.P.N.: Primera icona femenina de la que col·leccionaves fotos i amb la que bavejaves.

MIKE: Mmmm... em vénen a la ment tot un munt de personatges de còmic i de dibuixos animats o nenes de sèries. La Pipi Calzaslargas crec que va ser la primera de carn i ossos.

H.P.N.: Michael Myers o Jason? Perquè?.

MIKE: Durant molt de temps, potser era Jason més que Michael... però només perquè hi havia més pelis. Ara suposo que em quedaria amb Michael perquè m'agrada el nou tractament que li ha donat Rob Zombie al personatge... encara que si hem d'agafar un assasí amb personalitat, cap com en Freddy...

H.P.N.: Film que et va fascinar.

MIKE: Hedwig and The Angry Inch.

H.P.N.: Artur C. Clark o Isaac Asimov?

MIKE: Asimov. El meu pare n'era un gran fan i jo he tingut la sort d'heretar els llibres.

H.P.N.: Clàssics de la Hammer o de la Universal? Personatge més estimat.

MIKE: És difícil decantar-se, però les pelis de la Hammer sempre han tingut per a mí alguna cosa especial que m'ha cridat més l'atenció que les de la Universal, però m'encanta veure qualsevol d'aquests grans clàssics. Personatge? Dràcula i el Frankenstein verd amb cargols al coll.

H.P.N.: Polític sobre el que faries un relat de terror.

MIKE: Cap polític actual no es mereix aquest tipus d'atenció. M'aniria al passat, a buscar gent com Washington, Azaña, Lenin... o un que dóna molt de joc no només per la seva personalitat com per la seva obsessió per l'ocultisme és Hitler.

H.P.N.: Músic o grup de música que mereixeria morir esquarterat en un relat i/o film de terror.

MIKE: Morir esquarterats s'ho mereixen molts. Si el que volem és fer immortal algú, fem-ho amb els grans: Alice Cooper mereixeria morir, perquè sembla que és ell sempre el que mata els altres. Ah, puc dir Nekrobukkake?

H.P.N.: Autor actual que destacaries (que no estigui mort).

MIKE: George R.R. Martin. És que no m'ho penso. Però aquí a Espanya tenim Javier Negrete i Javier Calvo. I crec que ens correspon reivindicar Perucho en aquest bloc, no?

H.P.N.: Autor que reivindicaries (que estigui mort).

MIKE: És que mai ens cansarem de reivindicar Lovecraft?

H.P.N.: Darrer descobriment sorprenent.

MIKE: Fa anys que em sembla que no trobo un autor que m'hagi enlluernat de la mateixa manera que d'altres ho han fet abans, com per se un referent per a mi. Però del últims autors que he llegit destacaria Cormac McCarthy.

H.P.N.: Fantasia ideal, en que tu ets el protagonista.

MIKE: Estic podrit de pasta. M'agradaria tenir molts calers perquè hi ha una cosa que m'ecantaria comprar a cabassos: temps. Hi ha massa coses interessants per fer, veure, sentir i llegir.

H.P.N.: En quin heroi o malvat t'agradaria re-encarnar-te.

MIKE: Quan era petit volia ser Spiderman, però ara penso que això de la responsabilitat és un conyàs. Em quedo amb Lobo.

H.P.N.: Un llibre que recomanaries.

MIKE: La Conjura de los Necios de John Kennedy Toole.

H.P.N.: Un llibre que recomanaries per putejar.

MIKE: S'ha de tenir molt en conte a la persona. Segur que hi ha un llibre-tortura per a cada persona i s'ha de recomanar amb cura... Però si és per putejar, recomanaria dues grans merdes com "Sin Noticias de Gurb" o "Mecanoscrit del Segon Orígen".

* En aquest moment m'adono de la quantitat de forts medicaments que està ingerint en Mike, i atribueixo als efectes dels mateixos, aquests declaracions fora de to, reivindicant el bon nom dels llibres citats. (H.P.N)

H.P.N.: Opinió que et mereixen els super herois amb malles?

MIKE: Ells: ridículs. Elles: m'encanten.

H.P.N.: Enyores les maquines d'escriure i el paper de calca?

MIKE: No gaire... des que tenia tres anyets que a casa meva hi ha hagut ordinador (sí, al 1983!) i el soroll de la màquina d'escriure em molestava.

H.P.N.: Barón Ashelr o Barón Rojo?

MIKE: Ashler!

H.P.N.: Si tinguessis l'ocasió, quin personatge interpretaries en la ficció?

MIKE: El Iago de l'Othello de Shakespeare.

H.P.N.: Per últim, una aspiració messiànica i destructiva secreta, que et motivi per tirar endavant, fins que tot acabi.

MIKE: Mmm... no en tinc cap a gran escala. Suposo que quan perds l'adolescència perds aquestes aspiracions mesiàniques. A més, no es pot canviar el món... però si que s'hi pot vesar molta brossa encara!!!

dijous, 25 de març de 2010

26-03-2010. Alícia i el monstre

(V)

Últimament es trobava massa dèbil. Li feia l'efecte que la ira era la única energia que la mantenia viva. Havia de castigar el Gran Cabrón fos com fos. Sentia que ho havia de fer aviat, perquè la partida que jugava contra la mort estava a punt d'acavar. Llavors ho va decidir. Aniria a casa del veí aquell pussil·lànim i el sotmetria per, mitjançant el seu cos jove realitzar el seu propòsit.
Durant tot el matí es dedicà a preparar un pastís que va farcir d'una barreja de xocolata i narcòtics. No creia que li fes falta, amb una personalitat tan insulsa, però necessitava una excusa per anar a veure la seva vítima. Després de dinar va fer una becaina massa llarga. Els seus temors seblava que teníen una base certa i es va despertar més debilitada encara. Ho havia de fer.
Pujà les escales amb esforç, a poc a poc, i després del que li semblà una eternitat, arribà a la porta del veí i picà a la porta amb la mà.
Els cops de la porta van despertar l'home, sumit en un mal de cap immens. Encara estava borratxo i no recordava quan havia caigut adormit al terra del menjador. Quina hora seria? S'aixecà com va poder dessitjant posar fi a aquells cops a la porta que li punxàven el cervell i s'atançà tambalejant-se cap a la porta. Es va quedar glaçat.
Durant un minut tots dos es van quedar mirant l'ún a l'altre en silenci. Ell, incapaç de pensar per la visió del que tenia al davant. Ella, concentrada, fent un sobreesforç per començar a crear el lligam amb la ment de la seva víctima. De sobte, va parlar:
- T'he portat un pastís per brenar. Em sap greu haver-te parlat d'aquella manera l'altre día i em preguntava si em disculparies.
Silenci. Les neurones del cervell de l'home trobàven massa surrealista la situació i es negàven a processar la informació.
- Em deixaràs passar o et quedaràs palplantat tota la tarda? - Allò semblà que el fes reaccionar, però només va ser capaç de fer-se a un costat. - Espero que em convidis a un glopet d'això que has estat bevent. T'ensumaria l'alè des de casa meva. - Entrà a dintre, es dirigí cap al menjador i va deixar el pastís a sobre de la taula. Com si estigués a casa seva, va anar directament a la cuina a agafar un ganivet. La cuina estava llardosa i un munt de bosses plenes de brossa en un cantó tapàven el lloc on suposà que hi hauria el cubell de les escombraries. A la paret, una taca d'oli encara llefiscosa. Només de veure allò li veníen ganes de matar-lo en aquell moment.
Ell s'assegué a taula i va contemplar a la vella traginar a la cuina. Tenia una extranya sensació, com de irrealitat. Ho veia tot rere un núvol de boira. La vella se li acostà amb un ganivet a la mà i ell la va mirar als ulls, atemorit.
- Ets meu. Ja no pots fer res. Si no haguéssis estat mamant de mala manera potser t'hi hauries pogut resistir. Però t'ho agraeixo. Se m'acava el temps i no tinc més energia per perdre.
Es trobava recluït en algún lloc de la seva ment on només podia ser un espectador. Va sentir com uns tentàcles s'apoderàven de la seva voluntat.

diumenge, 14 de març de 2010

14-03-10. Alícia i el monstre

(IV)


El penetrant soroll de la sirena d'una ambulància el va despertar de sobte. Que feia de peu, nu, mirant per la finestra?. El rellotge marcava dos quarts de quatre de la matinada. Tenia la gola pastosa i el cap li bullia. Que mirava?. Si, l'edifici d'enfront, on al local hi havia la carnisseria, i a sobre la vivenda del carnisser. Quelcom no funcionava, sentia un “déjà vu”, com si allò ja hagués passat abans.
Va tancar la finestra, que deixava entrar un aire fred i tallant. És posà la llardosa bata de nit, i a les fosques buscà una cigarreta, que es va fumar espasmòdicament assegut en la foscor.
Desviava nerviós la mirada cap la porta del seu apartament, fortament tancada amb cadenats i panys. Des de la estranya confrontació amb la vella del segon, no gosava sortir al carrer per por de trobar-la de nou. Només de pensar altre cop en ella, els dents li petaven i és posava tremolós. - Mala puta. Vella del dimoni -. L'únic contacte amb l'exterior des de llavors era Internet i el nano dels encàrrecs que li pujava el mam, menjar preparat, i el tabac.
Es va servir una bona ració de Southern Comfort, directament de l'ampolla. L'escalfor reconfortant del whisky, lliscava per la gola fins l'estomac. Momentàniament és sentia millor. Un altre glop, li va donar prou coratge com per apropar-se de nou al portàtil.
No volia recordar la situació en que es va trobar l'altre dia, però si aquell dimoni disfressat de jubilada, podia accedir a ell i controlar-lo com un ninot, no podia fer més que fugir o acabar amb ella. Mentre connectava el navegador i començava de nou la recerca, va recordar. El contacte, uns fils enganxosos i freds envoltant-lo, una fredor que cremava, paralitzant la parla, i qualsevol acte motriu. I llavors la voluntat de la dona penetrant en la seva consciencia. Aquella cosa, palpant i furgant en els seus secrets i pensaments. I ell indefens, acorralat en la closca del seu cos que ja no li pertanyia, perdent el control sobre la bufeta.
- Mala puta. Pagaràs per allò -. els dits treballaven ràpid pel teclat. Quin tipus de persona podia aconseguir un poder així sobre un altre, amb tanta aparent facilitat? -. I només havien estat uns instants. - Que ets en realitat, monstre? -.
ja ho tenia. Inicialment havia passat el bloc per alt. Entre conspiracions paranoiques del govern, ocults plans de societats secretes, avistaments d'objectes voladors i testimonis d'abduccions i fantasmes, va trobar un petit post, que l'autor titulava, “els cucs de la ment”. A través de les anotacions d'un Hauptsturmführer mèdic de les SS, anomenat Klaus Eichmann, destinat a Sobibor, l'any 1942 descrivia les habilitats d'un presoner rus, capaç de controlar la ment d'altres éssers, dirigint-los segons la seva voluntat, i alimentant-se de les seves energies com ho faria una sangonera.
Si, el rus era com la vella. Però, que faria ara?. Tenia que trobar la manera d'apropar-se a ella i destruir-la.

dissabte, 6 de març de 2010

06-03-2010. Alícia i el monstre

(III)

Blam. Blam. Blam. Li encantava tallar la carn amb aquell ganivet de carnisser. Blam. Blam. Blam. Hi trovaba tal plaer que moltes vegades estava treballant i de sobte s'adonava que tenia una erecció. Una vegada, fins i tot va ejacular mentre picava carn per fer hamburgueses. De la mateixa manera que ejaculava vàries vegades al dia durant els vells temps a l'excèrcit, quan era temut per subordinats, caps i víctimes a parts iguals. “El Gran Cabrón”, li dèien. Se li va tornar a posar dura quan ho va recordar.
Blam. Blam. Blam. Continuava treballant. I mentre treballava, recordava gratament els dies de la Escuela de Mecánica de la Armada, allà a Argentina, d'on havia hagut de sortir per potes i amb dues nenes que havia enregistrat com a filles seves. Nenes que ja éren dones i que pensàven que ell era el seu pare.
Blam. Blam. Blam. Ja no calia contiuar tallant el troç de vedella (vedella que no tenia res a veure amb la de la seva terra), però necessitava sentir com s'anaven trencant les costelles. Segurament hauria de llençar la peça sencera, però tant li feia. El plaer que sentia s'assemblava al d'aquells bons temps. Últimament els recordava amb frequència. Durant un temps, les seves ànsies assassines i les seves ganes de torturar s'havien apaivegat una mica, possiblement sublimades pel fet de treballar a la carnissería o d'escapçar els gats i gossos abandonats que se'n duïa cap a casa quan els trovaba pel carrer. Però feia unes setmanes que gairebé no es podia aguantar. I hi havia una raó per allò: estava completament segur que la vella que l'espiava des del portal del davant de la carnisseria era Alicia Biagioni. No oblidava mai una víctima.
Pensava que era morta. Desgraciats, li havien donat una setmana de permís i no havia pogut acavar la feina amb ella, i ara resultava que encara era viva.Qui la hauria deixat lliure? El cas era que aquella dona ara corria per allà i els seus ulls li havien recordat una d'aquelles llargues sessions de jocs i entremaliadures amb ella. Especialment quan li va ejacular a la cara. Li acavaba d'arrencar el mugró esquerre amb les dents i la idiota cridava com una boja. Posteriorment, i sense poder-se aguantar les ganes de riure, li va escopir a la cara el mugró, i ella plorà entenent el que acavaba de fer. Encara rient, li va mossegar el mugró del pit dret, i els espasmes del cos de la seva víctima van ser tan còmics que va esclatar a riure en el mateix moment en que arribava a l'orgasme. Per culpa de la risotada, es va tragar el mugró sense voler.
Curiosament, ara li va pujar a la boca el gust d'aquell mugró. Alguna cosa s'acavaba d'alliberar a dins seu. Semblava que es tornaria a trobar amb la seva víctima i tenia unes ganes bojes d'acavar la feina.