dijous, 1 d’abril de 2010

01-04-10. Alícia i el monstre


(VI)
Asseguda en una cadira, mirava per la finestra com el seu ninot creuava el carrer, rodejant la façana principal, cap la porta del magatzem del carnisser. Va tancar els ulls, no necessitava veure´l per saber el que feia. Podia fer-ho a través dels ulls del noi.
L'home caminava mecànicament, com una marioneta a qui li estiren els fils, a la mà dreta el ganivet de cuina que un dia va comprar a la tele tenda, la saliva regalimant de la boca, fins els bòxers de l'spiderman. Assistia impotent, com espectador i protagonista d'un film d'horror.
Sota la llum esbiaixada d'un fanal, va furgar el pany de la porta amb el ganivet. Un “clac”, li va indicar que era oberta. En aquell moment una alarma silenciosa es va disparar en alguna part del pis superior. Ensopegant amb taulells i cosos de vedells penjats, arribà fins una segona porta. Estava oberta. Desprès d'uns instants els ulls se li van acostumar a la foscor, podia veure els contorns dels objectes. A la dreta unes escales pujaven fins l'habitatge de l'enemic, el monstre torturador.
L'home indefens, podia sentir els records de la vella com si fossin seus. Va pujar en silenci, amb llàgrimes lliscant per les galtes. Una altre porta, el dormitori. Va obrir sense fer soroll. Retallat contra la llum de la lluna que entrava per la finestra, es veia un cos dins el llit, va entrar.
Unes ungles esmolades van caure sobre la cara, arrancant la pell en tres solcs profunds. Va caure amb un crit de ràbia, notant aquell liquid calent a les galtes. Les temples palpitant.
La vella va sentir el mateix dolor, sobtat. Per poc perd el contacte.
- Sabia que vindries bruixa. T'estava esperant. Pensaves que no sabia que m'espiaves?. La veu del carnisser no tenia el to melós que coneixien les seves clientes. Era una veu neutre, sense emocions, amoral i freda. Es passejava davant l'home que intentava posar-se en peus.
- Aixecat. Va cridar. - Fes aixecar el teu ninot. Primer acabaré amb ell i després vindré per tu. Puc ensumar la teva pudor. No en vas tenir prou, quan em vas conèixer?. Quan penso el temps que t'has pres per trobar-me i dur a terme la teva trista venjança. Tota una vida. Millor haguessis buscat un forat per amagar-te com un cucccc.
Quan acabava la darrera paraula, l'home saltà amb insospitada fúria, brandant el ganivet en un arc, enfonsant-lo fins el mànec, a la cuixa del carnisser. Aquest s'ho mirà sorprès. Amb una sola mà, va aconseguir retirar la del home, que encara empunyava l'arma.
- Obre bé els ulls, això serà la darrera cosa, que vegis, puta.
El doppelgänger, es començà a arrancar les peces de roba. Desprès amb les esmolades ungles o va fer amb la seva pròpia carn, tira a tira, descobrint un teixit sangonós i supurant.
Va obrir la boca mostrant una doble filera de dents esmolades i es va llançar sobre el seu adversari amb un crit inhumà.