divendres, 24 de setembre del 2010

24-09-10


Dídac Riudavet estava més tranquil tot i l'ultima pallissa. Mitjançant una petita escudella i un dels codis secrets de la Societat dels Tretze havia contactat amb el pres de la cel·la del costat. Un gruixut mur de pedra i argamassa el separava del seu germà de sang, Mateu Andrada.

Dídac va caure presoner en una emboscada al boscos de Lluc. En el posterior viatge en vaixell va tenir temps per pensar llargament, acompanyat per les rates. Algú movia els fils contra els Tretze. Saber-se empresonat amb Mateu confirmava les seves sospites. Estaven capturant els emissaris enviats per Eudald. Però aquella missió era excepcionalment secreta, i això només podia significar que dins els Tretze havia un traïdor.


Constanzo Elimos, duc de Nicòsia esperava a les estances del palau del bisbe Idali, al carrer del Call.
Contemplava els quadres penjats. Un Felip V a cavall, un retrat conjunt dels Reis Catòlics, i un de més inquietant de Tomàs de Torquemada amb gest il·luminat.
Constanzo es va allisar el bigotet, amb gest distret de la mà mecànica que substituïa el membre amputat. Vestia a l'ultima moda de París, amb un barret d'ala gran, tocat per una gran ploma. El pegat a l'ull, i la cicatriu que li solcava la cara li donaven un aire sinistre.

Idali, que vestia els colors morats propis dels funerals i de les misses de difunts va entrar en aquell moment.
- Benvolgut Constanzo, veig que ja esteu més descansat.
El duc, es va agenollar, vesant l'anell del bisbe.
- Estimat Idali, porto un missatge del Sant Pare. Sa Santedat està al corrent de la vostra croada i vol que sapigueu que esteu en les seves pregaries.
Idali va fer aixecar el duc. Mirant-lo directament als ulls va dir-li: - espero que la meva comanda hagi estat atesa.
L'home visiblement satisfet va assentir amb el cap. - No patiu, els Àngels del Foc Sagrat, estan en marxa. La Companyia fa dos dies que va passar per Gènova. Aviat els tindrem amb nosaltres, per servir-vos.
- I vos els comandareu, duc -. Idali va mirar intencionadament l'avantbraç del duc. -Amb mà de ferro.
- No patiu eminència. Aquests impius es consumiran en el foc purificador del Senyor.

El duc i el bisbe passejaven per la galeria gòtica que donava a uns jardins interiors.
- Heu vist els nostres hostes?.
- Si senyoria. No en sortirà res de bo. Malauradament semblen cavallers lleials i honorables tot i les seves blasfemes creences.
- Teniu raó. Sabeu? Els he sotmès a tortura. No han obert boca -. Idali va arrufar les celles.

Constanzo va intentar desviar la conversa.
- I l'atac a la casa de Rocamora?.
- Oh bé, tot un èxit -. Idali somreia com una hiena. - La mascarada de l'atac ha sortit efecte. Rocamora ha mossegat l'esquer i ha sortit volant del niu.
- Volant, dieu?.
- Literalment. I l'últim que sospita és què en el seu cercle de confiança tenim un dels nostres agents.




3 comentaris:

Hugo C. ha dit...

Traicióooooo!!!!
Ara anem cap a Nicòsia, eh?!!! XD

La Meva Perdició ha dit...

Sí, però Nicòsia el poblet de Sicília, no la Nicòsia de Xipre. ^_^

Aquest relat està agafant un aire a Dumas, que mola, mola, mola ^_^

Unknown ha dit...

he vist, he vist la cara traïdora i somrient del Idali, però que dolentot!!!!