Es va tancar la porta i per fi va poder respirar tranquil. S'atançà cap a l'ampolla de cognac i en serví una bona copa que terminà d'un glop. Semblà que els nervis finalment se li començaven a calmar. Serví una segona copa i va seure a la seva butaca. Mirava el carrer, des d'on tenia una bonica vista de la tranquila Vila de Gràcia, on havia fugit de les intrigues de la burgesia barcelonesa. I era des de Barcelona que el bisbe en persona havia pujat a les dues de la matinada a amenaçar-lo d'aquella manera. No era capaç de sapiguer com havíen arribat aquells informes a les seves mans, però s'ho temia.
Més que témer per l'amenaça d'excomunió del bisbe, Eudald de Rocamora temia per la vida dels membres de La Societat dels Tretze que encara no havien tornat de fer les seves averiguacions per tota la geografia catalana. Tan ensimismat estava que no es va adonar de l'ombra que corria pel carrer i es dirigia cap a la porta de la seva torre.
M'entre s'acavaba la segona copa, es tornà a obrir la porta i entrà el seu majordom.
- Teniu visita, senyor.
- Qui és ara?
- El que fa quatre.
- En Vicenç? Fes-lo passar immediatament, Damià. I demana-li que no faci massa soroll. Que no sé com aquest coi de bisbe no ha despertat la Núria i els nens.
- De seguida.
En Vicenç Montalà, o “el fill del sabater”, com encara el coneixien als cercles burgesos barcelonins, tot i que el seu avi ja havia ingressat a la societat de plè dret degut a la immensa fortuna que havia fet amb la fàbrica de sabates que tenia a Terrassa, era el primer membre dels Tretze que havia sortit a invetigar feia dos mesos, i des d'aleshores no n'havien tingut notícies. L'Eudald pensà que, a la fi, hi havia una bona notícia en aquell dia que havia estat tan llarg. Però el que el tornà a preocupar va ser les hores a les que arribava. Què seria allò que no el podia fer esperar a demà per explicar-li?
Va anar cap a l'ampolla de cognac i en serví, aquesta vegada, dues copes. S'havia acavat aquella meravellosa ampolla durant la nit, i ni tan sols havia tingut temps d'assaborir-lo com déu mana.
La porta es va obrir i l'entrada d'en Vicenç Montalà el va treure un altra vegada dels seus pensaments. Semblava que havia passat tota la nit cavalcant: estava brut per la pols del camí, completament suat, i a totes vistes completament esgotat. Però l'estat de fatiga del seu amic no va ser el que més li preocupà. Va ser el seu semblant pàl·lid i la seva mirada de por. Mirada que el deixà completament glaçat.
Sense dir res més, en Vicenç se li acostà i va extreure un munt de papers que deixà sobre l'escriptori de l'Eudald mentre deia:
- Aquí tens les proves.
- O sigui que és veritat? - Va fer l'Eudalt tremolant de por.
- Sí. En Satanàs és català.
3 comentaris:
Ven trobat! Això és una tornada als escenaris a lo gran!
Relat i ambientació d'època, societats secretes, denuncia política, i la gran bufetada, Satanàs és català! Molt gran, neng, felicitats. ^_^
M'hi poso, m'hi poso.
Abans de rés, és un plaer poder tornar a llegir bones històries en el vostre bloc, ja era hora!!!!
Què xulo i quants misteris per anar descobrint, això pinta d'allò més bé ^O^
...per cert, la frase final és acollonant o_o
Publica un comentari a l'entrada