15-08-10

- Porten el segell del Papa Borgia, estaven amagats a la catedral de València. Però això no és tot -. Vicenç Montalà va apurar la copa. - Llorenç Abad va ser assassinat a Cervera, al carreró de les bruixes. Mateu Andrada va morir a Martorell, al pont del diable. Damià Torrell, no va arribar mai a Santes Creus, i en Dídac Riudavet tindria que haver tornat del Santuari de Lluc, però els nostres homes a Mallorca li van perdre la pista.

Eudald enfurismat, va colpejar la taula. Les copes van caure amb sorollosa trencadissa.

- Vicenç, una gran ombra ens amenaça. Correm gran perill. Hem d'actuar immediatament.

- Monsenyor aquí no esteu segur, tampoc la vostre família. Teniu que fugir.

Eudald, Senyor de Rocamora, Baró de Montcada i de la Vall d'en Bas, assentia. Els seus enemics és movien amb rapidesa.

Va accionar una palanca oculta sota l'escriptori. Una secció de la paret va lliscar, deixant a la vista una petita estança.

La llum va revelar antigues armadures de cavallers, escuts i pendons. Sobre un pedestal reposava un voluminós llibre.

- Vicenç, la meva família descendeix directament d'en Ramon Berenguer III, Comte de Barcelona, que ingressà a l'ordre dels Templers dies abans de morir. Com bé sabeu la Societat dels Tretze som una escissió no reconeguda del Temple.

- Sí, però això què té a veure amb el Maligne?

- L'any 1103 Berenguer és casà amb Maria Díaz de Vivar, filla del Cid. La segona filla del matrimoni, Ximena d'Osona, és casà al seu torn amb Bernat III de Besalú. Bernat morí l'any 1111 i Besalú passà a mans de Ramon Berenguer.

A Besalú, dalt del turó on hi ha les restes de la canònica de Santa Maria, és va construir el castell que encara és en peus.

Eudald, s'atansà al llibre. Resseguint amb el dit, va llegir en veu alta. - Satanàs és el pare de tot mentider. És una cita de les escriptures, Joan VIII, 44, recollida per Ausiàs March en les seves obres. A les criptes del castell, hi ha un llibre de March amagat per Berenguer. És una versió del Cants de Mort i El Cant Espiritual, que combinats indiquen la situació d'un altre llibre, que mai va veure la llum, El Cant de Condemnació. Tenim que trobar aquest llibre abans que els servidors de Satanàs.

Una forta explosió va sacsejar la torre. - Senyor ens ataquen, heu de fugir.

- Maleïts, com gosen atacar casa meva?. Escolteu Vicenç, fugiu per aquest passadís, ens trobarem a Bas, a les meves terres, d'allà marxarem cap a Besalú. Reuniu els homes i aneu pel camí de costa. Jo i la meva família anirem per Manresa fins a Vic. Us deixo en custodi aquests dos cofres, contenen l'espasa immortal del Rei Berenguer, i un calze sagrat que va pertànyer a Caterina d'Aragó. Protegiu-los amb la vostra vida, ens faran falta.

Els dos homes és van donar la mà, abans d'acomiadar-se. - Així ho faré monsenyor, confieu en mi.

la meva perdició

07-08-10

Es va tancar la porta i per fi va poder respirar tranquil. S'atançà cap a l'ampolla de cognac i en serví una bona copa que terminà d'un glop. Semblà que els nervis finalment se li començaven a calmar. Serví una segona copa i va seure a la seva butaca. Mirava el carrer, des d'on tenia una bonica vista de la tranquila Vila de Gràcia, on havia fugit de les intrigues de la burgesia barcelonesa. I era des de Barcelona que el bisbe en persona havia pujat a les dues de la matinada a amenaçar-lo d'aquella manera. No era capaç de sapiguer com havíen arribat aquells informes a les seves mans, però s'ho temia.
Més que témer per l'amenaça d'excomunió del bisbe, Eudald de Rocamora temia per la vida dels membres de La Societat dels Tretze que encara no havien tornat de fer les seves averiguacions per tota la geografia catalana. Tan ensimismat estava que no es va adonar de l'ombra que corria pel carrer i es dirigia cap a la porta de la seva torre.
M'entre s'acavaba la segona copa, es tornà a obrir la porta i entrà el seu majordom.
- Teniu visita, senyor.
- Qui és ara?
- El que fa quatre.
- En Vicenç? Fes-lo passar immediatament, Damià. I demana-li que no faci massa soroll. Que no sé com aquest coi de bisbe no ha despertat la Núria i els nens.
- De seguida.
En Vicenç Montalà, o “el fill del sabater”, com encara el coneixien als cercles burgesos barcelonins, tot i que el seu avi ja havia ingressat a la societat de plè dret degut a la immensa fortuna que havia fet amb la fàbrica de sabates que tenia a Terrassa, era el primer membre dels Tretze que havia sortit a invetigar feia dos mesos, i des d'aleshores no n'havien tingut notícies. L'Eudald pensà que, a la fi, hi havia una bona notícia en aquell dia que havia estat tan llarg. Però el que el tornà a preocupar va ser les hores a les que arribava. Què seria allò que no el podia fer esperar a demà per explicar-li?
Va anar cap a l'ampolla de cognac i en serví, aquesta vegada, dues copes. S'havia acavat aquella meravellosa ampolla durant la nit, i ni tan sols havia tingut temps d'assaborir-lo com déu mana.
La porta es va obrir i l'entrada d'en Vicenç Montalà el va treure un altra vegada dels seus pensaments. Semblava que havia passat tota la nit cavalcant: estava brut per la pols del camí, completament suat, i a totes vistes completament esgotat. Però l'estat de fatiga del seu amic no va ser el que més li preocupà. Va ser el seu semblant pàl·lid i la seva mirada de por. Mirada que el deixà completament glaçat.
Sense dir res més, en Vicenç se li acostà i va extreure un munt de papers que deixà sobre l'escriptori de l'Eudald mentre deia:
- Aquí tens les proves.
- O sigui que és veritat? - Va fer l'Eudalt tremolant de por.
- Sí. En Satanàs és català.