22-02-10. Alícia i el monstre

(II)

Aquell instint, que tantes males passades li havia jugat en altres ocasions, posant-lo en seriosos compromisos tornava a inundar-lo. Sabia que no podria resistir-se. Tampoc ho volia. Mentalment va veure la imatge. Ell estirant els braços, empenyent-la escales avall. La vella, feta un farcell de fràgils ossos, colpejant entre la barana i el marbre, fins jeure en un basalt de sang. Si, necessitava fer-ho.
Ja s'atansava cap a ella, els ulls, guspires d'odi, un somriure foll a la cara. Ella es va girar. La seva cara el va fer retrocedir. L'odi que veia a la cara de la seva veïna, era més fosc i temible que el seu propi. Els pocs cabells blancs i liles que deixaven a la vista un crani petit i rosat, creaven un urea de medusa maligne. Uns minúsculs ulls vidriosos dins les conques enfonsades, el miraven desafiants. La pell apergaminada sobre l'ossamenta tenia una lluïssor malsana. Va obrir la boca, les seves paraules el van colpejar amb força. Com si li haguessin clavat una barra de ferro als ronyons.
- Porto cent anys esquivant la mort, tros de merda. Ni ho intentis -. La veu autoritària, el to subjugant. Notava que li faltava la respiració, només podia estar-se allí quiet, sense moure's, totalment paralitzat. Per primer cop a la seva vida, entenia que devia sentir una mosca atrapada en un teranyina. Tenia la vista fixa en la boca oberta de la vella, un pou fosc sense dents, que l'engolia, xuclant-li la vida i l'esperit. Estava terroritzat. En un altre nivell de percepció va notar com mullava els pantalons. Li va semblar una eternitat però la vella va tornara a parlar. - Vinga, fuig, rata, torna a amagar-te a la teva cova. Tindràs sort si me'n oblido de tu i no pujo desprès a veure't - .
L'home va pujar corrent i cridant, fins ficar-se a casa. La dona encara el sentia cridar, mentre tornava a baixar lentament les escales. Potser aquell homenet, li seria útil en un futur proper. Per fi va arribar al portal. Estava més cansada que de costum. L'esforç per l'enfrontament li havia drenat les energies. Va esperar mentre recuperava l'alè, fixant la mirada en la tenda de embotits que hi havia enfront de casa. Allí estava ell, com sempre rere el mostrador, embolicant salsitxes i tallant costelles. Tant simpàtic i amable amb les clientes. El protagonista dels seus malsons que es repetien cada nit, torturant-la, impedint-li el descans, desprès de tants anys. El monstre. L'odiat enemic, disfressat de xai, matant xais.
Que diferent de, quan vint-i-cinc anys enrere comandava un dels més sanguinaris centres de repressió, sota el regne del terror instaurat per Videla a l'Argentina. Podia canviar l'aparença externa, fins i tot de cos tantes vegades com volgués, però el que hi havia a sota no ho podia amagar. No a ella. Com tants matins el va observar una llarga estona. Gaudint mentre l'espiava. Aviat, aprofitaria la seva ocasió. Li havia costat molt trobar-lo. Però aquest cop no escaparia.

15-02-2010. Alícia i el monstre

(I)

La llauna d'anxoves estava oberta a sobre del marbre de la cuina. Portava cinc minuts de rellotge mirant-la, catatònic. Tenia la ment completament en blanc. Alguna cosa s'havia trencat a dins del seu cervell i sentia que mai més no tornaria a ser el mateix. I aquella llauna d'anxoves oberta en tenia la culpa.

Dintre de la llauna, quatre anxoves esmirriades el miraven, plenes de sal y ofegades en oli que es reien d'ell a la seva cara. Va sentir una escalfor que li pujava des de la profunditat de les seves entranyes, li cremà el pit i li va fer bullir el cervell. La cara se li va posar completament vermella i cridà amb una força amb la que mai hauria pensat que tindria. Cridà fins que no li va quedar aire als pulmons i la gola li va coure com si hagués vomitat pedres. Agafà la llauna d'anxoves i l'estampà contra la paret de la cuina. L'oli, espès, va tacar parets, sostre, marbre i roba. També l'esquitxà la cara, però poc li va importar. No la sentia. La llauna havia vingut mig buida de la fàbrica. Una nova presa de pèl. Com sempre. És que venim a aquest món a que ens prenguin el pèl?

Sortí de la cuina i en entrar al menjador el primer que va veure va ser el televisor. Una tele que no li servia de res perquè tothom tenia ja la TDT instal·lada a casa menys a la seva comunitat de veïns. Aquells iaios de merda no volíen gastar-se pasta a canviar l'antena i continuàven veient un parell de canals plens de neu.

Agafà una cadira i l'estampà contra el televisor. Una vegada. Dues. Tres. Continuà fins que es va quedar amb un tros de fusta a cada mà, testimonis del que havia sigut la cadira. A terra, un mar de vidres, circuits i plàstic trencat.

Va sentir que si continuava mirant al seu voltant, continuaria veient coses que l'esgarrifaríen. Milers de coses que no funcionàven o ho feien a mitges o significàven una despesa inútil. Telèfon. Ordinador. Gas. Llum. Aigua. Calentador. Lloguer. Infern. Va sortir per la porta i ni es molestà a tancar.

Tot just començar a baixar escales, encara no havia arribat al replà del tercer pis, i es va trobar a la iaia del cinquè que li barrava el pas. Baixava a pas de tortuga, amb la mà esquerra agafant la barana i la dreta fregant la paret, com si s'anés a recolzar, però sense fer-ho.

Ara una passa. Ara descansa. Ara baixa un graó. Ara torna a descansar.

Es va quedar mirant el clatell de la vella, com es movia lleugerament amb aquella tremolor gairebé inapreciable però exasperant. Amb els cabells blancs tenyits de... quin color era aquell? Lila? Una olor pujava des-de la senyora i se li ficava a dintre els narius, agafant-se-li per dins. Era una pudor de perfum dolç, revingut, dels anys cinquanta que provava sense èxit d'enmascarar la olor a iaia, a hospital... a mort que la vella desprenia.

Va tornar a sentir l'escalfor que li pujava des de la profunditat de les seves entranyes.

"L'Horror de Sierra Madre" (final). 06-02-10

(VII) i Final

Buck i els seus homes es van girar a temps per veure com l'Escanyolit passava corrent entre ells, amb una velocitat impossible per aquell cos. Peró van reaccionar al veure el que els queia al damunt. De la foscor brollaven aquelles monstruoses besties, arrancant amb les ungles, espurnes de la pedra. Els tres homes van prémer el gallet, un cop i un altre, les besties grimpaven abans de caure abatudes. L'atmosfera es va emplenar de fum de pólvora. Monroe, El Veroles i John, reculaven lentament, carregant els tambors ja calents, i tornant a disparar. Eren molt a prop.
Joe es va trobar de cara amb els dos bandits, i va aturar la carrera. El xinés escanyava al pobre McClaire, que tenia la cara verda. El noi s'ho havia fet a sobre. El coll es va partir, i el va tirar com un ninot. Steak tenia a les mans una metxa i un cartutx de dinamita i l'estava encenent. Somreia. Li va costar uns segons poder cridar.
-Buck, Vic, sortiu, tenen dinamita, collons -. Era massa tard, el cartutx volava pels aires i anava a caure contra l'arc d'entrada. Amarillo i Steak corrien cap el precipici.
La explosió va ser demolidora. Joe, abans que una pedra li fes perdre la consciencia, va veure com, dotzenes d'aquelles besties rebentaven, juntament amb tones de pedra, que es venien avall. Buck i els nois van desaparèixer entre la runa. Desprès la foscor.
Amarillo i Steak, miraven cap la Ciutat que s'estenia al fons. Uns corns, bramaven, i milers d'aquelles besties corrien cap la paret del barranc. Els esperonaven aquells dimonis, armats, sortits d'un malson.
- Que fem Steak?, estem atrapats -.
- Calma, mira les escales, s'endinsen en trams a la paret, si baixem, potser trobarem una altre sortida -.
En aquell moment, un cos ensangonat, es va tirar sobre Amarillo, colpejant-lo salvatgement al cap amb un revòlver. Amarillo s'hi va tornar disparant a cegues la seva arma. Peró relliscà, perdent peu. Amarillo i Buck Monroe, van caure al buit, entre udols.
Steak es quedà mirant com els homes desapareixien muntanya avall. Escopinà, i es llançà a la carrera per les escales. Li quedava poc temps. Anava llençant cartutxos de dinamita a les besties que pujaven, fins que no li van quedar. Llavors es va parapetar rere una gran roca, treien l'escopeta. Quedaven pocs cartutxos, però no l'agafarien viu. Tornà a escopinar i s'adonà que una mà sobresortia entre els rocs. - Amarillo, ets viu? -. el seu company no es movia.
Quan s'aixecà notà contra el cap, el fred metall d'un canó, i el só d'un percussor amartellant-se.
- Pels nois -. Va sentir, mentre es girava. La bala, va entrar per una galta, sortint per l'altra, destrossant en el seu camí, llengua, ossos i dents. Va caure com un ninot.
Joe l'Escanyolit, va abaixar el colt, contemplant fascinat com aquells monstres l'envoltaven, en silenci, fins rodejar-lo. Es va sentir un ultim crit punyent, i tots a una, li van saltar a sobre.